Subscriu-te per e-mail!
En campanya els partits se les pensen totes per movilitzar l’electorat i animar als menys polititzats. Estem inmersos en un procés electoral, el de les europees, en que els índexs de participació sempre han estat baixos. Per si de cas hi hagués alguna possibilitat d’invertir la tendència, el PSC ho intenta amb continguts polèmics i criticats per la resta de partits que, directament, els acusen de menysprear la intel•ligència dels votants.
Reblant el clau, els socialistes han tornat a recòrrer al PP per posar en guàrdia els seus i polaritzar al màxim el 7 de juny. Ens presenten un Parlament Europeu on hi pesa només l’eix ideològic i se centren en atacar per terra, mar i aire Alejo Vidal-Quadras i posar a la picota els conservadors d’arreu fins i tot utilitzant la imatge de jubilats com Aznar, Chirac o Bush. Obvien, però, que amb els vots dels eurodiputats socialistes es va fer Vidal-Quadras vicepresident de l’eurocambra (per més que ara a la Maria Badia li faci “vergonya” que ho sigui), que voten el mateix en els assumptes més importants (el 70% de les directives) i que, per a més inri, fa unes setmanes Patxi López va ser escollit lehendakari amb els vots del PP i UPyD.
El PSC sap que el que fa té contradiccions i és intel•lectualment pobre (més quan, sobre el paper, està en joc és el model de construcció europea) però intenta seguir treient suc a una estratègia que els ha donat rèdit pel referèndum de l’Estatut (SI, guanya Catalunya. NO, guanya el PP) i en les darreres espanyoles (Si tu no hi vas, ells tornen).
Amb campanyes així els socialistes catalans demostren que, potser, el que més necessiten és existir. Ni a les generals ni a les europees el PSC hi va com a tal. En aquestes últimes és quan es fa més evident. Malgrat ser un partit diferent del PSOE es presenta sota el seu paraigües i per tenir el protagonisme que els tocaria per cabal de vots han de recòrrer a l’agressivitat. I és que potser el ‘model de relació’ entre els socialistes d’aquí i els d’allà és cada dia menys sostenible.
Al wikipedia de AVQ no hi diu res d’escandalós. Però el seu blog és gran: adjunto una entrada d’aquest demòcrata de tota la vida.
“Esta mañana he tenido el placer de escuchar a Albert Boadella en una intervención plagada de ingenio y rebosante de iconoclastia en uno de los interesantes desayunos-coloquio que organiza el Foro Nueva Economía. (…) El indomable cómico catalán ha sido presentado por su actual empleadora, Esperanza Aguirre, que le ha cubierto de elogios y le ha prodigado todo tipo de muestras de afecto. Lo cierto es que la numerosa y selecta audiencia lo estaba pasando en grande hasta que Isabel San Sebastián, esa periodista afilada como una daga veneciana, le ha preguntado a quién pensaba votar en las próximas elecciones europeas. Y el autor de Ubú President, en presencia de la cúpula del Partido Popular de Madrid y de su presidenta, la misma que le ha nombrado director de los Teatros del Canal y le ha acogido generosamente poniéndolo a salvo de la feroz campaña de acoso y aislamiento -eso que él llama con acierto “muerte civil”- a la que le tiene sometido en Cataluña el nacionalismo, no se ha cortado un pelo al anunciar que su sufragio será para… ¡Rosa Díez! Boadella podía haber eludido la pregunta con fórmulas neutras del tipo “No invada usted mi intimidad”, “El voto es secreto”, “No me parece adecuado satisfacer su malsana curiosidad en un acto institucional” o, incluso, en clave críptica y diplomática, recordar la célebre canción en la que se afirma que se puede querer a dos mujeres a la vez y no estar loco. Sin embargo, ha optado por decir simple y llanamente la verdad. (…) Hasta hoy yo me honraba con la amistad de ambos, después de esta exhibición de altura ética por su parte no sólo me honro, sino que me enorgullezco”.