Subscriu-te per e-mail!Vacances com les de Setmana Santa, enmig de massa religió, són ideals per a que algunes polèmiques s’amplïin. És el que li ha passat a CiU i a Felip Puig quan, en una badada de les que fan època per un polític de la seva experiència, ha reconegut el que era un secret a veus, que el seu pacte per l’Estatut tenia una segona derivada: la sociovergència a Catalunya i a Madrid. Va bé saber-ho i tenir-ho confirmat. Artur Mas es va equivocar, va confiar en Zapatero i li va resoldre la papereta rebaixant l’Estatut. Tot plegat perquè aquest l’acabés enredant prometrent-li el que no podia. No sé si, com han afirmat aquests dies alguns articulistes com ara el Saül Gordillo o el Toni Cruanyes, això explica l’escanyament polític i financer del govern central a Catalunya, però en alguns moments es pot arribar a pensar.
D’altra banda, segueix la ressaca del canvi de govern i les seves conseqüències. Us deixo un bon article de l’Oriol Bartomeus a l’Avui que en parla i un altre, al mateix diari, del Sebastià Alzamora que en dóna una visió més irònica però a l’hora dramàtica de les relacions entre Catalunya i Espanya. Interessants els dos.
[...] 1) La primera afirmació ha estat força comentada. Entrevistat per Josep Cuní a “Els Matins” a TV3, el dijous passat, 9 d’abril, Felip Puig reconeixia públicament que CDC (i, doncs, CiU) –és a dir, Artur Mas– va pactar amb Rodríguez Zapatero que aquest li garantiria la poltrona de la presidència de la Generalitat per a la federació, és a dir, per al mateix Mas, i cuidaria que fos enlairat al capdavant del govern de Catalunya amb els vots del PSC. El pacte, com tothom sap, comportava que un i altre, a quatre mans, donaven la gran ribotada al projecte arregladet d’Estatut que havien aprovat el 90% dels diputats al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. De tan descarat que va ser el negoci, i de com Roma –és a dir, Zapatero– no paga traïdors, no em mereix ni un sol comentari de més als que ja s’hi han fet. [...]