Subscriu-te per e-mail!
Artur Mas va fer dimarts una roda de premsa important que podria marcar un abans i un després en les conseqüències polítiques de l’acord de finançament autonòmica que, ara ja si, sembla que el conseller d’Economia Antoni Castells és en el camí de tancar. El líder de CiU havia estat capaç en els darrers dies de deixar sense efecte les crítiques del tripartit, que li tiraven en cara que el sistema de finançament que el Govern de Pujol i Mas va pactar l’any 2001 només havia reportat 250 milions d’euos per any a la Generalitat.
Mas havia fet bé en recordar que des de l’any 2001 fins ara ha plogut molt i el valor del diner no és el mateix i que fa vuit anys Catalunya no tenia un Estatut que li permetés reivindicar un model de relació fiscal amb Espanya més equànim i transparent. Pero dimarts va voler anar molt més enllà i va posar en qüestió la seva credibilitat en aquest assumpte.
Per una banda el líder de CiU va donar per fet que el model que s’aconsegueixi no serà bo incidint en la idea que només ell és capaç de desplegar amb encert l’Estatut que va pactar a la Moncloa amb Zapatero. I no només això perquè va quantificar en 5000 milions d’euros (molt més, per exemple, que els 3500 de la Cambra de Comerç) el resultat de l’aplicació del nou model en el tercer any. Els socialistes afirmaven (i n’aportaven documentació difícil de rebatre) que és la desena xifra que dóna la federació. D’altra banda l’afirmació en el sentit que, tal i com va una negociació que el mateix Mas va assegurar que desconeixia en detall, res del que s’aconsegueixi serà òptim posa en qüestió la credibilitat del líder nacionalista.
És obvi que, per part d’ell, hauria estat més intel•ligent ser menys ansiós i dedicar-se, a pocs dies del pacte, a espènyer i recolzar el Govern per desqualificar-lo amb tota la contundència necessària si després no es considera adequat l’acord. La seva actitud dóna oxigen a una ERC temerosa que el PSC la forci a acceptar un model a la baixa o trencar el Govern. La posició de CiU, afirmen, farà més complicades posteriors campanyes contra el que s’acordi.
Mas també va caure en la temptació d’afirmar que, atès que l’acord serà insatisfactori, el primer que farà ell en arribar a la Generalitat és renegociar-lo. Insinuava, doncs, que els diputats de CiU s’implicaran en la política espanyola per aconseguir-ho. I, sobre tot, electoralitzava l’assumpte posant, de fet, el finançament en la propera campanya electoral, que evidentment ell voldria imminent. Una proclama d’aquesta tipus en un moment clau de la negociació pot fer més mal que bé al líder de CiU, que només s’ha de limitar a no fer errades si vol tornar a guanyar les properes eleccions.
Les eleccions d’ahir van constatar el mal moment de forma del tripartit. Els resultats no permeten ser massa optimistes si el que es vol és la reedició de l’acord d’esquerres a la Generalitat de Catalunya. Queda poc més d’un any per als comicis autonòmics i molta serà la feina que hauran de fer les tres formacions si el que encara volen és preservar la seva majoria absoluta i barrar el pas a CiU que, en el millor dels casos en solitari i en el pitjor amb un acord amb ERC o amb el PP, té a l’abast arribar a la Generalitat l’any 2010.
Però no és menys cert que els incompliments per part del govern central amb Catalunya i la incapacitat del tripartit de fer-se valdre davant Zapatero i obligar-lo també poden haver passat factura i desmobilitzat de forma significativa els votants de l’esquerra governamental catalana.
El tripartit corre el risc de caure en l’anàlisi complaent. El PSC ha guanyat però el seu descens és acusat i la seva estratègia mobilitzadora contra el PP comença a donar símptomes de fatiga i, a més, ja no valdrà per les catalanes. ERC ha pujat en relació a les espanyoles en percentatge però el seu pinyol es va llimant i ahir es va quedar en 180.000 vots, menys dels que va obtenir a les llunyanes espanyoles de l’any 2000. Un cop més els republicans, que als handicaps dels seus socis hi afegeixen les crisis internes, baixen i pocs aposten ja perquè Joan Puigcercós aconsegeixi més de 20 escons a les catalanes si no és que fa una autèntica revolució molt ben païda pel seu espai electoral. I ICV pot estar satisfeta de mantenir l’escó però la seva gestió governamental li passa factura i és difícil que pugui corregir la tendència.