El sedàs

• 26 Mar 2009

  Paral·lelismes a la kurda

  Seguim viatjant pel Kurditan turc. Seguim descobrint coses i trobant-nos a tot arreu amb la brutal hospitalitat de la gent, que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Des del Newroz de Diyarbakir (a cada població han fet el seu) hem parlat amb molta gent i conegut realitats diverses mentre constatàvem també alguns paral·lelismes poc agradables entre la realitat catalana i la de l’Estat espanyol i la kurda. A banda d’això, una de les coses que més impacta del país és com, en pocs kilòmetres, passem d’una ciutat aleví i quasi laica, com Dersim (Tunceli en turc), a una altra profundament islàmica com Bingol, on construeixen noves mesquites. I el d’aquestes ciutats veïnes no és l’únic cas. Això si no tenim en compte d’altres com Midyat on hi ha alevís, àrabs, armenis, jueus i crisitians caldeus. I tots convivint en harmonia, que ja té mèrit la cosa en els temps que corren a Orient Mitjà.

  A Dersim, a la vall del Munzur -un paratge natural de gran valor i bellesa malgrat estar plagat de preses d’aigua- vam conèixer el diumenge una de les zones més castigades pels combats entre la guerrilla del PKK i l’exèrcit turc, que té més de mig milió de soldats en actiu (si es compten reservistes i la Guàrdia Nacional arriben al milió), la meitat dels quals desplegats al Kurdistan nord. Allà, un poble governat per una alcaldessa del DTP que es retira i a la que substituirà una altra dona, vam reviure amb la gent del poble el bombardeig turc de l’any 38 contra la població civil per esclafar una incipient revolta kurda. L’alcaldessa no va dubtar a citar Gernika parlant d’aquella barrabassada. També van perdre, pero la llegenda diu que quinze kurds van derrotar sols tres batallons turcs. Potser per això la presència militar a la ciutat i l’entorn encara és angoixant. En un moment inusualment tranquil a la zona vam haver de passar dos controls per arribar a la ciutat.

  El dilluns, de Dersim van anar a Bingol, on vam entrevistar l’alcalde del governamental AKP que ens va recordar, educadíssim, com l’imperi otomà ja va ser “magnànim” amb els països que va sotmetre i com ara ho és l’Estat turc amb els kurds i la seva llengua, “que no pot pretendre estar a l’alçada o passar davant de la llengua comuna”. Va assegurar també que els kurds tindrien drets si no fossin “terroristes” i practiquessin un nacionalisme ètnic. Pel que es veu ho són tots. No sé a vosaltres, però a mi el discurs em sona. El tinc sentit en alguna banda…

  Dimarts ens esperava la magnífica Hasankeyf. Allà, en una ciutat amb 15.000 anys d’història i la petjada visible de vàries civilitzacions, hi volen contruir una gran presa que té revoltada bona part de la població, a la que no s’ha donat garanties de què els passarà. Es preveu desplaçar 80.000 persones, que ja havien estat obligades a migrar als 90 quan es van ‘buidar’ (i destruir) quasi 4.000 pobles del Kurdistan per impedir que s’hi seguís donant “suport logístic” a la guerrilla del PKK, ara replegada al Kurdistan iraquià. La presa en qüestió (que forma part d’un projecte que estudien finançar alguns països europeus i que contempla 17 preses al conjunt del Kurdistan) ocuparia uns 300 kilòmetres quadrats i tindria 165 kilòmetres de llarg. Produiria el 2 o el 3% de l’electricitat que gasta Turquia. Els contraris a la presa rematen la seva tirallonga d’arguments sostenint que optimitzant les que ja funcionen es podria produir un 5%. El debat sobre l’aigua és, doncs, molt viu a la zona.

  Dimecres va ser un dia dur. A Silopi, ciutat molt propera a Síria i a l’Iraq, ens van parlar de fosses. Fa uns dies han començat a desenterrar desapareguts dels anys 90, alguns dels quals reclamats per les seves atemorides famílies. Només en aquella ciutat, els advocats consideren que hi pot haver 2.000 o 3.000 desaparicions. La ciutat té 70.000 habitants. De moment, ja treballen amb més de 1.000 denúncies en ferm. El govern turc ha disposat una ‘generosa’ indemnització de sis euros per cada família. La història té el seu intríngulis. El govern d’Ankara ha acceptat l’obertura de les fosses perquè un dels instigadors d’aquells crims d’estat, el general Levent Ersoz, és un dels caps visibles de la xarxa golpista Ergenekon, que fa uns mesos va intentar acabar amb Erdogan. Aquí no consta, però, que es plantegin fer cap llei de la memòria. Esperem que si mai la fan no es quedin tan curts com Espanya.

  I avui hem vist pobles destruïts per l’exèrcit en aquells anys en el camí de Silopi a Siirt, per la nevada serralada de Cudi. I a la tarda, a Siirt, una ciutat en dura disputa electoral entre el DTP i l’AKP, hem estat en un míting dels islamistes moderats amb joves. Llàstima que la mort d’un alt dirigent del partit d’Erdogan hagi fet suspendre la part més festiva de l’acte. Ens n’hem quedat amb les ganes.

  1 Comentari
  Compartir:
• 21 Mar 2009

  Newroz a Diyarbakir

  Dijous a la nit vam arribar a Diyarbakir, la capital del Kurdistan nord (o turc). Divendres vam entrevistar alguns càrrecs polítics, com ara l’alcalde del Districte de Sur, Abdullah Demirbas, del DTP, o les representants dels moviments feministes (aquí el rol de la dona té poc a veure amb el dels països islàmics i la influència del fet religiós és, pel que hem vist fins ara, mínima). També vam visitar algunes famílies de la ciutat que ens van explicar com l’AKP, el partit islamista moderat del president Erdogan, intentava guanyar vots amb regals (neveres, rentadores o diners en metàlic) i gràcies a la pressió del personal de l’omnipresent i centralista administració turca.

  Avui dissabte era el Newroz, el dia nacional dels kurds (el seu any nou) que coincideix amb el canvi d’estació i que és una festa que consagren al foc. Amb el temps ha esdevingut una celebració política, que en d’altres ocasions havia registrat greus incidents amb diversos morts. I avui, a vuit dies d’unes eleccions que són clau per l’independentisme kurd, el DPT, la marca electoral que encara no ha estat il·legalitzada per ‘connexions amb el terrorisme’, ha fet tota una demostració de força a Diyarbakir que els fa preveure el millor i que inquieta les autoritats i l’opinió pública turca. El moviment kurd assegurava que al Newroz hi havia reunit un milió de persones. La veritat és que la xifra era difícil de calcular, però de gent n’hi havia molta, molta (altres fonts parlen de mig milió).

  Vàries coses m’han cridat l’atenció dels discursos dels principals oradors, el president del partit Ahmet Turk, i la històrica dirigent Leyla Zana, que va desafiar l’Estat turc en defensa de la seva llengua i com tots els que ho fan ha afrontat judicis i condemnes. El que més és que el DTP ja no amaga el seu nexe amb l’il·legal PKK, la guerrilla que assegura que s’ha limitat durant anys a pagar l’Estat turc amb la mateixa moneda, i amb el seu líder Abdullah Ocalan, condemnat a cadena perpètua. D’ell se n’ha llegit un missatge que alguns han escoltat de genolls mentre altres s’esgargamellaven cridant “Apo [és l'apel·latiu carinyós que rep] president”. Turk, que ha definit Ocalan com “el nostre Nelson Mandela”, ha afirmat que les municipals de diumenge que ve han de servir “perquè el poble busqui pau i democràcia” i, a l’hora, “mostri el seu respecte als 30 anys de lluita de la guerrilla”.

  L’altre assumpte és el pragmatisme polític dels kurds. Estan convençuts que ells, partits en quatre estats i sense cap mena de reconeixement a Turquia -on són uns 15 milions-, no aconseguiran la independència d’un dia per l’altre i per això fan una proposta que consideren assumible per l’Estat: una reforma constitucional que admeti la diversitat ètnica del país i l’existència del poble kurd i que, a partir d’aquí, li confereixi certa autonomia i qüestions tan bàsiques com l’educació en la seva llengua. Es tracta. segons Zana, de poder parlar “de tu a tu”.

  Per això es presenten també com la punta de llança per modernitzar i democratitzar Turquia, un país llastrat per la força del seu poderós exèrcit, alguns sectors del qual han intentat en els darrers mesos cops d’Estat contra Erdogan. La idea dels kurds és sortir reforçats de les eleccions municipals per a que els seus 20 diputats al parlament d’Ankara (12 homes i 8 dones) puguin plantejar una reforma de les regles del joc que sigui més difícil de despatxar amb un no.

  A banda de discursos, molta música, alegria i esperança durant hores entre una gent als que no els sobra res (són la part més deprimida del seu estat i l’atur és desesperant) i que veuen Europa amb il·lusió i com una manera de fer passar Turquia per l’adreçador democràtic. Demà marxarem cap a altres ciutats i a entorns més rurals. Algunes, com Bingol,són feus de l’AKP i a altres, com Van, la lluita entre entre el DTP i el partit d’Erdogan, que compta amb el suport de la resta de forces turques al Kurdistan, és aferrissada. Allà, molt a prop de la frontera de l’Iran, s’hi ha instal·lat per fer campanya la Leyla Zana.

  Les fotos que he posat al post són d’avui; de l’Edu. Espero seguir explicant-vos coses d’aquestes terres on, per cert, Catalunya i tot el que ens passa és força conegut.

  2 Comentaris
  Compartir:
• 18 Mar 2009

  Cap al Kurdistan

  Abandono el bloc uns dies. O això crec. El motiu és que dijous 19 al midgia marxo cap al Kurdistan nord (el que està sota jurisdicció turca) fins el 31 de març. Hi vaig amb una guia i intèrpret kurda que hem localitzat a París i un fotògraf del diari a fer uns reportatges per lliure que ja veurem on col·loquem després, atès que darrerament la cosa d’anar venent material d’aquest tipus als mitjans de comunicació (coses de la crisi, ja sabeu) està molt malament.

  Rodarem pel país, que és la major nació sense estat del món, serem al Newroz a Diyarbakir (l’any nou kurd, el 21 de març) i seguirem les eleccions municipals turques del dia 28 a la zona, les primeres que afronta el moviment kurd -es presenten amb les sigles DTP- després d’un cicle electoral complert de ‘legalitat’.

  En qualsevol cas, coneixerem el país i la seva gent i viurem experiències interessants. D’això n’estic segur. Si puc, us en faré cinc cèntims.

  3 Comentaris
  Compartir:
• 17 Mar 2009

  Països desenvolupats

  Aquests dies es parla de crisi. De quines respostes donem a la crisi. De què han de fer les administracions. Molts polítics (no només Artur Mas i José Montilla en les seves darreres conferències) van dient allò de que un dia van trobar-se un empresari que els va dir “no puc fer res”, “m’ho paren tot”, “la burocràcia m’aclapara”, “el mercat laboral és rígid”… i a partir d’aquí hi ha qui proposa una administració més invisible, que no posi traves, que no aturi.

  Això, en llenguatge dels empresaris que alguns polítics volen recollir, vol dir menys controls ambientals, menys protecció social o menys mesures de seguretat i higiene en el treball. Doncs, pot agradar més o menys, però jo penso que aquestes normes, mesures i controls són els que separen el món desenvolupat dels països que no ho són (aquells en que l’administració no ‘emprenya’ i deixa fer). La crisi, que no crec que hagin provocat els treballadors, no es pot convertir en un argument per recular a nivell social i ambiental.

  1 Comentari
  Compartir:
• 12 Mar 2009

  Tres males notícies

  Escrivia fa uns dies sobre el primer aniversari del segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del govern espanyol. Tots els partits catalans tret del PSC l’han suspès. Només els socialistes catalans li van possar un notable que avui mateix Montilla li ha rebaixat des dels micròfons de Catalunya Ràdio.

  En tot cas aquesta setmana han arribat des de Madrid tres males noticies que constaten fins a quin punt el govern espanyol no només no l’encerta amb l”agenda catalana’…

  1.- Retallada en un 30% de la partida destinada a integrar la immigració malgrat que Zapatero va assegurar que els ajustaments de la crisi no anirien en detriment de les polítiques socials.

  2.- Ni parlar-ne d’obrir un debat social sobre la despenalització de l’eutanàsia. Ho proposaven IU-ICV i ERC al Congrés però el PSOE i el PP van votar-hi en contra. En aquest sentit m’abono al que, fa uns dies, explicava el doctor Luis Montes sobre aquest assumpte i la necessitat o no de parlar-ne, tal i com s’ha fet a Itàlia amb el cas de l’Eluana.

  3.- També amb els vots del PSOE i el PP (pel que es veu no només fan pinya pels assumptes bascos) el Congrés i el Senat van rebutjar iniciatives del PSM i de CiU per que l’Estat costegés l’exhumació de fosses on, de forma indigna, van ser enterrats desenes de milers republicans assassinats sense cap mena de judici pel règim feixista de Franco.

  Amb aquesta esquerra…

  ¡Comenta aquesta entrada!
  Compartir:
• 11 Mar 2009

  ‘La Vanguardia’, en estat pur

  Article publicat avui per José Antich a la pàgina 2 de La Vanguardia:

  La Corona y Catalunya

  José Antich  - DIRECTOR
  CUATRO entidades muy vinculadas a Girona como son la Cambra de Comerç, Caixa Girona, la Fundació Gala-Dalí y La Caixa han acordado crear la Fundació Príncep de Girona y han pedido a Felipe de Borbón que acepte la presidencia de honor, a lo que ha accedido. Estamos, sin duda, ante una noticia muy positiva por lo que supone de paso al frente de la sociedad civil gerundense y de incardinación de la institución monárquica en Catalunya, algo que la Corona española encarnada por don Juan Carlos intuyó desde el primer día como un asunto prioritario desde el instante en que el Monarca accedió al cargo de la jefatura del Estado, en 1975. Si el Rey ha sabido llevar con distinción el título de conde de Barcelona, que heredó de su padre y que ha dado lugar a un patronato enormemente activo en Catalunya, la sociedad gerundense ha sabido encontrar el momento oportuno para reforzar su imbricación con la Corona. El Príncipe, acompañado de doña Letizia, ha tenido en los últimos tiempos la oportunidad de conocer muy a fondo las necesidades e inquietudes de la sociedad gerundense y, por extensión, de la catalana. Sus visitas, algunas públicas y otras privadas, han sido constantes y su aceptación de la presidencia de honor de la fundación hay que enmarcarla también en un contexto de servicio de la institución de la que es un digno heredero. Desde la restauración de la democracia en España, la Corona ha vivido de cerca muchos de los avatares y de las turbaciones de la sociedad catalana. Eso lo saben bien todos aquellos que por una u otra razón han tenido que acudir a solicitar apoyo. Felicitémonos, por tanto, por la iniciativa.

  ¡Comenta aquesta entrada!
  Compartir:
• 09 Mar 2009

  El pitjor any de ZP

  Avui s’ha complert un any de la segona victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero. El president espanyol, investit en segona ronda, va començar la legislatura sol, es va fer seus al PNB i al BNG als pocs mesos i ara corre el risc d’acabar-la sol (si es que no ha d’avançar eleccions, cosa que crec que no li convé ateses les circumstàncies).

  Els partits polítics s’han afanyat a posar-li nota. Des del notable del PSC als suspensos de la resta de partits. El cert és que el president espanyol n’ha fet de fredes i calentes. Ha aguantat el tipus com ha pogut davant la crisi i ha pres algunes mesures interessants i valentes, com ara plans de rescat per alguns sectors productius o la injecció monetària als ajuntaments, les administracions més afectades per l’aturada del mercat inmobiliari. Però en el dèficit d’aquest primer any hi trobem que ha seguit la injustificable i contemporitzadora lluna de mel amb l’Església, la manca de decissió amb temes com l’eutanàsia o l’avortament o certa inclinació cap a les postures de la patronal (potser els seus pactes amb el PNB i la voluntat d’entendre’s amb CiU hi tenen a veure). Tampoc hi ha hagut una aposta decidida per desplegar amb els recursos adequats la llei de la dependència i s’intenta retallar el fons d’integració de la immigració. A nivell intern l’any s’ha saldat amb la clara derrota a Galícia, un difícil escenari a Euskadi i l’adéu d’un ministre, Mariano Fernández Bermejo, que ha estat de tot menys prudent. Només la crisi i el desgast d’un PP ‘tocat’ pels casos de corrupció que l’assetgen i que l’allunyen de ser alternativa a res dóna un respir al president, que ja pensa en una profunda crisi de govern per rellançar-se.

  En el capítol estrictament català es va complint l’Estatut en el referit a la inversió en infraestructures (ja és trist haver-se de vantar, com ho va fer el Govern, del compliment d’una llei orgànica) però l’Estat segueix regatejant en el desplegament del text. El traspàs de Rodalies, que havia ser una realitat l’1 de gener de 2008, encara espera i del finançament, que havia d’estar tancat el 9 d’agost de 2008, no se’n sap res. Tot plegat a l’aguait de la sentència d’un Tribunal Constitucional que no ha fet res en el darrer any per evitar el deteriorament de la seva imatge. I la super-ministra catalana, Carme Chacón, segueix desapareguda en combat. Tenir un ministeri d’Estat, com el de Defensa, no justifica la desaparició de l’escenari polític del país de qui, ara fa un any, va obtenir la confiança majoritària dels catalans amb 25 dels 48 diputats que escollíem. 

  No sé si l’estrella de Zapatero minva o no, tal i com afirmava l’Avui el passat diumenge, però el cert és que aquest any ha estat, segurament, el pitjor del president.

  2 Comentaris
  Compartir:
• 09 Mar 2009

  Doble moral amb Aralar

  Les eleccions d’Euskadi tenen múltiples lectures. Ens podem preguntar si el PSOE donarà el pas i aprofitarà el que ells diuen que és una oportunitat històrica per deixar fora del govern el PNB independentment de que sacrifiquin o no a Ibarretxe, interrogar-nos per les conseqüències que tindrà el pas dels nacionalistes a l’oposició si es consuma o constatar que la davallada del PP no va ser la prevista i que a ben segur que la crisi econòmica comença a passar factura a Zapatero i el seu govern (un fet que també ha quedat en evidència a Galícia) mentre Rajoy segueix fent la viu-viu. Però, aquests dies, els polítics i els tertulians de Madrid es vanten de la pujada d’Aralar.

  El fet que aquesta ‘nova esquerra abertzale’, que condemna la violència d’ETA, hagi passat d’un a quatre escons i xuclat bona part de l’electorat de Batasuna és, diuen, un motiu de satisfacció i demostra que és possible ser independentista i d’esquerres i fer política a Euskadi sense ser víctima de la llei de partits ni que això representi cap problema. Fins aquí molt bé. Gràcies.

  Però els que celebren el resultat d’Aralar (que permet, tot sigui dit, presentar l’independentisme estricte com una força amb només quatre escons sobre 75) són, si fa o no fa, els mateixos que van fer mans i mànigues perquè Nafarroa Bai, una coalició nacionalista navarra liderada per aquesta formació, no governés la comunitat foral amb suport dels socialistes fa gairebé dos anys. Finalment va seguir al capdavant del seu govern la dreta pura i dura (la UPN, que encara no s’havia emancipat del PP) amb el vot dels diputats del PSOE imposat des de Madrid. Els que ara clamen pel “canvi polític” a Euskadi no el van voler a Navarra i els que ara celebren i saluden la ‘nova esquerra abertzale’ la van voler apartar a tota costa tot i que era segona força en vots i escons i ja no podien argumentar connexions armades de cap tipus. D’això, a casa meva, se’n diu doble moral.

  ¡Comenta aquesta entrada!
  Compartir:
• 02 Mar 2009

  La llei de partits i CiU

  Mentre el PSE i el PNB marquen territori i desfullen la margarida a Euskadi per dirimir qui serà lehendakari, a Catalunya l’Artur Mas i CiU lamentaven l’espanyolització de l’escenari polític i la possibilitat que socialistes i populars desallotgin el nacionalisme basc del poder després de 30 anys.

  Fins aquí tot normal si no fos perquè CiU va donar, quan no li calia, suport a la llei de partits que van promoure, en el marc del seu pacte antiterrorista, el PSOE i el PP l’any 2002. Una llei de partits que és la que ara, il·legalitzant D3M i els seus més de 100.000 vots, ha alterat la composició del parlament basc donant als partits estatals una majoria que fins ara l’esquerra abertzale sempre havia impedit.

  Avui, a la roda de premsa de CDC, li he preguntat a l’Artur Mas si al seu parer la il·legalització de l’esquerra abertzale havia tingut poc o molt a veure en el resultat. Com si la cosa no anés amb ell, ha contestat que si, que evidentment i que això ja es veia venir quan es va fer la llei. Que “ja sabien [PSOE i PP] què volien”: arrebatar als nacionalistes la majoria i el poder.

  Òbviament primer jo i després un altre company li hem repreguntat si no es penedia doncs que CiU, formació de la qual ell ja era candidat a la Generalitat en aquelles dates, hi hagués donat suport. Ens ha aclarit que van donar votar la llei però que, setmanes més tard, es van abstenir quan el Congrés va instar, aquell estiu de 2002, la primera de les il·legalitzacions: la d’HB-EH-Batasuna, que ja no va poder presentar-se a les eleccions de 2003 tot i que després ho podia fer de forma parcial o total a les autonòmiques de 2005 (EHAK) i a les municipals de 2007 (ANB) gràcies a una llei dúctil i matussera que els socialistes han usat d’acord amb les seves necessitats polítiques en funció de les circumstàncies. Mas ha explicat que van donar suport al marc general però no a la conseqüència i que per això no se’ls por fer corresponsables de res tot i que ell, evidentment, no defensa a Batasuna. En fi…

  És evident, ara es veu, que CiU va cometre un error. N’hi havia prou amb la majoria absoluta del PP per aprovar aquella llei. El PSOE encara feia més àmplia la majoria. CiU i Coalició Canària van posar sense que calgués la cirereta a una llei que, per molt que ahir Mas assegurés que no, era ad-hoc i estava pensada i redactada amb l’únic objectiu d’il·legalitzar l’esquerra abertzale. La prova és que no ha servit per deixar fora de la llei partits racistes, violents o que han justificat genocidis i dictadures de tota mena, com ara España 2000, Democracia Nacional, Falange o Alternativa Española.

  Aquell error de CiU (que en l’actualitat dubto que es repetís perquè el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig) no només va servir per legitimar la llei des del punt de vista nacionalista (PNB, EA, BNG, ERC, ICV i CHA van mostrar una oposició radical al text) sinó que, a més, va obrir una ferida entre els nacionalistes bascos i els catalans que va tardar anys en curar-se. La tensió va esclatar arran d’una entrevista que aquella mateixa setmana li vaig fer a l’Avui al portaveu del PNB al Congrés, Iñaki Anasagasti.

  Us deixo l’entrevista a Anasagasti (les deia de l’alçada d’un campanar sense que jo hi hagués de posar gaire de la meua part), que va provocar una reacció irada de Xavier Trias, i la intervenció del diputat de CiU Manel Silva al ple del Congrés on es va aprovar la llei i en que es vantava de les esmenes que els havien acceptat el PSOE i el PP tot i mostrar algunes prevencions cap a un text que encara espera ser jutjat pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

  3 Comentaris
  Compartir:
• 01 Mar 2009

  Algunes reflexions en calent

  Tanco el programari del diari. Ja he escrit la meva peça sobre els resultats d’Aralar i el vot nul que surt demà.

  Així, de passada, algunes idees d’aquesta nit a Euskadi i a Galiza:

  1.- La il·legalització de l’esquerra independentista basca (si més no la majoritària) ha acabat beneficiant als partits estatals, ara hegemònics en un parlament que no representa el mapa polític basc al complert. Ni el PNB, contràriament al que pensaven alguns dels seus ‘cervells’, ni els seus socis d’EA (que potser per això arriscaven a anar sols) han recollit cap mena de rèdit. La majoria dels votants de Batasuna (100.000 vots) s’ha mantingut fidels al nul i una part (un terç si fa o no fa) ha passat a Aralar. Els beneficiats del nul han estat el PSOE, el PP i UPyD, que per primer cop aconsegueixen una majoria absoluta ‘no nacionalista’ (o nacionalista espanyola). El PNB pagarà el seu conformisme amb la llei de partits i haurà d’entregar tot o molt del seu poder als socialistes.

  2.- De poder-se presentar, D3M hauria tret set escons si fem una projecció del vot nul. Hi hauria, per tant, una clara majoria nacionalista que permetria fer avenços en el dret a decidir, un asunte que recollien els programes de PNB, EA, Aralar, IU-EB i la pròpia D3M.

  3.- Els vasos comunicats entre el PSOE i el PP segueixen existint a Euskadi i quan els uns pugen els altres baixen. És automàtic. Els blocs segueixen sent-hi i l’eix nacional segueix avantapossant-se al social.

  4.- EA i IU-EB no han sabut rendibilitzar la seva tasca de govern i el vot útil a Ibarretxe ha estat a punt de deixar-los en fora de joc total, sense representació al parlament. A Galiza, el BNG tampoc no n’ha tret suc i per tercera elecció consecutiva baixa (de 18 escons, el seu màxim, a 17,13 i 12 escons és la seva secuència dels darrers 12 anys). Anxo Quintana estava cridat a aturar la davallada que s’esperava que patís Touriño però ha fracassat. En condicions normals l’un i l’altre se’n anirien a casa.

  5.- El PP aguanta. I de quina manera. Zapatero ha d’estar preocupat aquesta nit. No ha guanyat en vots i escons al PNB, tal i com creia que podia fer, i a Galicia ha patit una derrota severa. El PP, judicialment contra les cordes, resisteix bé (a Euskadi només ha perdut dos escons) i sembla que el president espanyol comença a pagar la factura d’una crisi econòmica que desmobilitza el seu electorat.

  6.- Patxi López pot ser lehendakari si ho vol. El PP i UPyD li donaran els vots perquè ho sigui en minoria. És un regal enverinat que té dos problemes i per això Zapatero ho avortarà: Euskadi seria ingovernable en minoria o sense els nacionalistes i el PSOE, amb el PNB a l’oposició, es quedaria sense aliats a Madrid. Així les coses, és de suposar que (amb o sense Ibarretxe) hi haurà una mena de sociovergència basca on ell sigui el vicelehendakari i el PNB -guanyador clar- i el PSE-EE tornaran a governar junts el País Basc, tal i com van fer als anys 90 i bona part dels 80. Amb Rosa Díez de consellera per cert.

  7.- A Euskadi l’autonomisme ha tocat sostre fa anys. A mitjans dels anys 90 els nacionalistes ja van donar per morta aquesta via i un nou Estatut no és l’objectiu de cap partit que se’n reclami. Ibarretxe havia estat capaç d’innovar i il·lusionar part de la societat amb el dret a decidir i les seves propostes. Però una i altra vegada Espanya li ha dit no. I una i altra vegada ell ha estat incapaç d’oferir una alternativa ambiciosa, de fer el salt i apostar amb decissió per la via sobiranista. Almenys per motivar als seus.

  Són unes reflexions molt a cop calent. En els propers dies les coses s’aniran aclarint.

  1 Comentari
  Compartir:

Bloc publicat amb Wordpress

© Tots els drets reservats

Capçalera: Guillermo Varela - Disseny: Daniel Solana - Programació: Rodrigo Díez Villamuera