El sedàs

• 27 Feb 2009

  Pronòstic per Euskadi i Galiza

  Per si a algú li interessa (i arriscant-me al ridícul) aquí us deixo la meva ‘porra’ sobre les eleccions basques i gallegues de diumenge. Val a dir que, en el cas basc, la cosa és complicada perquè és el primer cop que -en virtut de la llei de partits, una norma ‘ad hoc’ de dubtosa legalitat que l’any 2002 van aprovar el PSOE, el PP i CiU i que no val per la Falange o Alternativa Española- l’esquerra abertzale, que havia arribat a ser tercera força al conjunt de les tres províncies i primera opció a Guipúscoa, no es podrà presentar.

  Deixar fora Batasuna per ser el braç polític d’ETA és una decissió que resta, al meu entendre, legitimitat i representativitat al parlament que surti el diumenge de les urnes i que ha convertit la campanya en una cosa anòmala i ensopida. Hi hem vist un Ibarretxe apurat (veure els dirigents del PNB disfressats de trekis que us he de dir…) i sense un projecte clar (un cop li han rebutjat els plans ja no té res per oferir mentre no digui que vol ’saltar la paret’) i un PSE i un PP que han espanyolitzat la campanya, duent els seus plets madrilenys a l’escenari basc. Veurem com queda la cosa, però tinc la sensació que Aralar farà un bon resultat i serà capaç de recollir part del vot abertzale que, cansat, preferirà no votar nul aquest cop. En tot cas crec que Ibarretxe podrà seguir sent lehendakari i que ho serà amb EA, IU-EB i amb el suport, des de dins o des de fora del govern, d’Aralar.

  A Galícia, on he seguit menys la campanya, em sembla que el Touriño ha estat un candidat fluixet i sense cap ganxo i que Feijóo està massa hipotecat per la situació del PP a nivell ‘nacional’, circumstància que fa molt difícil que el primer candidat post-Fraga se’n surti. Així les coses, tot i pifiades com la del iot i el constructor, Anxo Quintana (que no és cap crack) i el BNG se’n poden sortir després de que al 2001 i al 2005 perdessin escons a costa del PSdG. Ara crec que podrien remuntar una mica i es mantindria la fórmula de govern actual.

  Un cop passin les eleccions serà interessant veure’n les conseqüències, sobre tot al PP. El que li va passar a Rajoy abans del congrés de València d’aquest estiu pot ser un joc de nens.

  Aquí va la porra (entre parèntesi com està ara la cosa):

  EUSKADI EAJ-PNB 28 (ara en té 29, 7 d’ells d’EA amb qui es va presentar al 2005), PSE-EE 22 (18), PP 12 (15), IU-EB 3 (3), ARALAR 6 (1), EA 3 (es presentava amb el PNB), UPyD 1 (-) i ESQUERRA ABERTZALE - (9).

  GALIZA PP 36 (37), PSdG 24 (25) i BNG 15 (13)

  Si algú en vol fer als comentaris, de conya.

  1 Comentari
  Compartir:
• 27 Feb 2009

  Quan complir l’Estatut es converteix en un gran èxit

  El passat dimarts es va celebrar la comissió bilateral Estat-Generalitat. Allà es va acordar la forma en que es distribuirien els 800 milions pendents en infraestructures per a Catalunya en els pressupostos de 2009 i en part dels de 2007, quan es van executar només parcialment les partides pressupostàries derivades de la, aleshores en discussió ‘metodològica’, disposició addicional tercera de l’Estatut sobre la compensació del dèficit històric català en aquesta matèria.

  El conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, pretenia, però, que la cimera amb la ministre Elena Salgado anés més enllà i s’hi poguessin tractar traspassos que duen mesos encallats, com ara la Inspecció de Treball o la xarxa de Rodalies, que Zapatero va prometre pel mes de gener de 2008. Però res de res. Ni es va avançar sobre les ‘carpetes obertes’ ni se’n van obrir de noves. L’objectiu del Govern, explicitat per Saura a Madrid després de tancar fa tres setmanes les competències per la concessió inicial de permisos de treball a immigrants, de poder concretar abans de l’estiu alguna transferència important, sembla llunyà. I com que no hi havia desplegament de l’Estatut amb què omplir-se la boca, Saura i Salgado van posar tot l’èmfasi en presentar com un èxit l’assignació dels 800 milions que pertocaven a Catalunya.

  No val dir que, mentre CiU denunciava les mancances, els dirigents del PP es van dedicar a denunciar el “privilegi” per Catalunya talment com si els 800 milions fossin una nova i graciosa ajuda del govern del PSOE a Catalunya. ‘El Mundo’ va denunciar en portada que, en un moment de crisi, l’Estat fes una “concessió” d’aquesta magnitud alimentant la sensació imperant a Madrid que la solució passa per tancar l’aixeta autonòmica.

  Saura ha estat políticament poc intel·ligent en acceptar presentar els 800 milions com una gran fita, cosa a la que l’han ajudat els principals diaris de Barcelona. Vendre-ho d’aquesta manera amortitza els efectes que, per a Zapatero i la seva imatge a Catalunya, puguin tenir el magre balanç del desplegament de l’Estatut i el retard en l’acord de finançament; la negociació del qual es reprendrà amb força la setmana que ve un cop superades les eleccions basques i gallegues.

  Sí que és cert, però, que la disposició addicional tercera està compensant, en bona manera, el dèficit en infraestructures després d’anys de desinversió. La tendència negativa que va començar després de les Olimpíades de Barcelona es comença a revertir. Els pactes del Majestic entre CiU i el PP, que la federació torna a reivindicar amb força, i els seus acords amb el PSOE, no van servir perquè, entre 1993 i 2003, Catalunya aconseguís una inversió pública acceptable malgrat el continuat suport convergent als pressupostos generals de l’Estat any rera any. Cada exercici era habitual que es pressupostés una inversió a Catalunya superior al 15% del total (alguns anys les obres del TGV la van atansar al 20%) però després se n’executava només el 60 o el 70%. Uns diners que es quedaven pel camí i que després ja no es recuperaven més. Si més no, ara això ja no passa.

  1 Comentari
  Compartir:
• 22 Feb 2009

  Duran torna a posar Mas a l’atzucac [i acaba reculant]

  [Us deixo el post que vaig escriure sobre les declaracions d'en Duran i l'Estatut el passat divendres i que, per qüestions tècniques, no he pogut penjar fins avui. I atès que el líder d'Unió va acabar rectificant, no sé si per voluntat pròpia o per evitar obrir una nova guerra amb CDC atès que el to va anar pujant, us deixo també les seves explicacions]

  El líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, ha tornat a deixar en una incòmoda posició el seu teòric cap de files a CiU i secretari general de Convergència Artur Mas. En una de les seves contades intervencions públiques (habitualment les fa en mitjans d’abast estatal) el dirigent democristià va admetre que l’Estatut podia tenir aspectes inconstitucionals, si bé va considerar que el gruix del text és legal contràriament al que afirma el PP, que ha impulsat el principal recurs contra la norma catalana. Les declaracions de Duran contradiuen, però, el que defensen tant Artur Mas com el tripartit, que no és altra cosa que la plena constitucionalitat de tot el text.

  De forma involuntària les declaracions de Duran, que han estat ben rebudes a Madrid tal i com ell buscava, donen oxigen no només al PP sinó també al sector conservador del Tribunal Constitucional partidari de suprimir una bona colla d’articles del text.

  Duran no es va quedar, però, aquí atès que va recuperar el guió de la seva cèlebre reunió amb el PSC de fa uns mesos, que tant va sulfurar als dirigents de Convergència, que de moment han optat per guardar un tens silenci sobre les darreres declaracions i esperar que la cosa no vagi a més. Als micròfons de l’emissora de Luis del Olmo el líder d’Unió va tornar a defensar que la resposta dels partits catalans davant una imminent retallada de l’Estatut al TC només serà efectiva si és unitària i està liderada pel president Montilla en persona.

  Una possibilitat que Artur Mas i els seus dirigents més propers no contemplen, atès que treballen amb l’escenari d’un tripartit que acati sense cap gest d’afirmació la sentència del Tribunal Constitucional en una actitud que els permeti desgastar-lo més pel flanc catalanista. Artur Mas va proclamar el 20 de novembre de 2007, en la seva conferència de refundació del catalanisme en que va proposar la celebració d’una consulta arribat el cas, que l’Estatut “no es toca i si es toca no s’accepta”. No s’entendria, doncs, que per tacticisme polític o acontentar Duran ara prengués un altra actitud.

  Duran no actua amb mala fe deliberada contra Mas, a qui mai ha acabat de pair com a líder de la federació. Igual que quan reclama la sociovergència ho fa perquè preserva el seu espai polític -que consagra la fórmula de la federació que ni CDC ni UDC s’atreveixen a revisar malgrat els símptomes d’esgotament. Un espai polític que no és ben bé el mateix que ara busca Mas, tal i com s’ha demostrat en la tria del candidat a les eleccions europees.

  Davant una sentència del TC que es preveu molt contrària als interessos nacionals de Catalunya, Artur Mas haurà de triar entre la nova Convergència i el seu procés de refundació, que passa per aprofundir en el catalanisme i el dret a decidir, o el conservador Duran, que representa la vella política, la del regat curt i el pacte amb el govern de l’Estat de torn sense plantejar-se riscos polítics.

  ¡Comenta aquesta entrada!
  Compartir:
• 16 Feb 2009

  Odioses comparacions

  Hugo Chávez ha guanyat el referèndum de reforma constitucional a Veneçuela. Un cop més, les urnes li han donat suport. Tant la nova convocatòria com la manera de fer del president del país caribeny han fet còrrer rius de tinta durant els darrers dies. I fins i tot han provocat algun incident diplomàtic per part d’un eurodiputat del PP que ha confós el paper d’observador internacional amb un show del Follonero.

  La realitat d’aquell país res té a veure, però, amb la nostra, l’espanyola o la nord-americana. Alguns ho obliden de forma deliberada i lamentable a l’hora d’analitzar-ne la situació.

  Denuncien amb un punt d’histèria que Chávez acabi amb la limitació de mandats governamentals, una queixa que em sembla molt correcta. Jo també sóc dels que crec que s’haurien de limitar a vuit anys. Dotze a molt estirar.

  Però només algunes consideracions: el president de Colòmbia, Álvaro Uribe, també va canviar la Constitució per poder-se tornar a presentar i, si mirem a l’Estat, la Constitució espanyola no limita els mandats presidencials. Així Anzar en va fer dos, Zapatero intentarà fer-ne com a mínim tres i González en va fer quatre però per un grapat de vots no en va fer cinc. I el cap d’Estat (Joan Carles de Borbó) no sé ja quants mandats porta des de que, al juliol farà quaranta anys, en va tenir prou amb un únic vot, el de Francisco Franco, per ser nomenat succesor a cap d’Estat amb el títol de rei en una pantomina a les Corts.

  ¡Comenta aquesta entrada!
  Compartir:
• 13 Feb 2009

  La Terra és plana

  Rambla [vicepresident del País Valencià] ha lamentat en una roda de premsa l’aprovació d’aquesta moció d’ERC [per la reciprocitat de les emissions entre TV3 i Canal 9], amb el suport del PSOE, i ha volgut “deixar clar que és inadmissible que els socialistes considerin la Comunitat Valenciana i Catalunya un lloc en el qual es comparteix la mateixa llengua”

  Ah! I per si algú no ho tenia clar, que quedi clar que la Terra és plana i que és “inadmissible” que algú digui el contrari. Faltaria més…

  1 Comentari
  Compartir:
• 13 Feb 2009

  El desplegament de l’Estatut

  Aquest dijous a Madrid es va reunir la comissió mixta de traspassos Estat-Generalitat. Tal i com es preveia, es va concretar la transferència dels permisos inicials de treball per a immigrants, una competència que pot ser una bona eina en un moment, el de la crisi econòmica, en que cal gestionar amb molta cura aquestes polítiques. Però en el que va de legislatura, el balanç de desplegament de l’Estatut és magre. Quan no han estat els canvis als ministeris han estat les eleccions i quan no les traves de l’Estat per desprendre’s de competències.

  Molt sovint ha semblat que el PSOE, el partit que sustenta el govern espanyol, votés en el seu dia no a l’Estatut. S’han concretat alguns traspassos poc rellevants políticament i el de la gestió inicial dels permisos de treball per estrangers és el primer de cert grau polític. Segueixen però sense desencallar-se assumptes com el traspàs dels trens de rodalies, que Zapatero va prometre a Duran i Lleida per l’1 de gener de 2008, o la Inspecció de Treball, una eina bàsica en la consecució d’un marc propi de relacions laborals.

  Poca cosa més és el que hi ha damunt la taula perquè Elena Salgado, posada al capdavant del ministeri d’Administracions Públiques per Alfredo Pérez Rubalcaba per controlar el desplegament de l’Estatut, no està per la labor. Joan Saura ha intentat per activa i per passiva que l’Estat faci un gest polític i agilitzi el ritme de desplegament, més quan l’altre gran assumpte pendent amb Madrid, el finançament, està bloquejat per la negativa del Govern a acceptar l’oferta de Pedro Solbes.

  El conseller d’Interior i Relacions Institucionals no se n’ha sortit per ara però és dubtós que tot sigui fruit de la seva incapacitat, tal i com va assegurar el dijous a la tarda el dirigent de CiU i membre de la comissió mixta Francesc Homs. L’anterior Estatut, el de Sau, va ser gestionat durant 23 anys (en va estar en vigor 27) per governs de Convergència i Unió. Quan va passar a millor vida per l’entrada en vigor del nou text encara quedaven per transferir (27 anys després) quaranta competències de l’Estat a la Generalitat. El govern nacionalista de Jordi Pujol va ser incapaç de desplegar de forma complerta un marc d’autogovern que, a partir de l’any 2003, tots els partits catalans de tradició democràtica van considerar exhaurit.

  El tripartit, és cert, no se’n surt. De poc valen en aquest assumpte els vint-i-cinc diputats del PSC. Però potser cal admetre i no oblidar que de poc van valer també la vintena d’escons que, a Madrid, tenia CiU quan, entre 1993 i 2000, va ser clau perquè PSOE i PP poguessin governar. González i Aznar van estar-se a la Moncloa sense ensurts, es van aconseguir avenços significatius però aquell Estatut no es va acabar de desplegar. L’actual porta dos anys i mig en vigor i Saura i el seu govern encara són a temps d’invertir la tendència negativa i no repetir errors.

  ¡Comenta aquesta entrada!
  Compartir:
• 06 Feb 2009

  Les esperes de la legislatura s’eternitzen i les respostes no arriben

  La legislatura havia de venir marcada, en la seva primera part, per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resolució de la negociació del sistema de finançament autonòmic. Les dues decisions, una depenent de deu jutges amb massa pressions i poques preses i l’altra d’una negociació que ja sembla impossible i en la qual no hi ha massa més a dir-se, segueixen sent dues incògnites que cansen. I la legislatura i la política catalana amenacen d’entrar en una atonia que desgastarà i evidenciarà la capacitat d’oferir respostes i tremp a una societat desencantada del procés de negociació de l’Estatut.

  En aquest context el catalanisme apareix no només dividit (això té certa lògica atès el rol de cada partit) sinó desorientat malgrat el pedaç moral que, per als electorats de CDC i ERC, suposa l’elecció de Ramon Tremosa i Oriol Junqueras respectivament com a candidats a Europa.

  La crisi econòmica té conseqüències molt crues a Catalunya i, per més que enviï unes meritòries propostes a Montilla per sortir de l’atzucac, Artur Mas no és capaç de projectar-se com el líder capaç de generar amplis consensos i oferir alternatives. Fins ara, sembla que el seu únic èxit (caldrà veure si tan efectiu com ell pretén) és aconseguir recuperar alguns sectors que històricament s’havien ubicat a l’entorn convergent i que en els darrers anys deien donar suport a ERC. No consta, en canvi, que hagi estat capaç de dibuixar una Catalunya emprenedora que li permeti fer forat a l’electorat menys espanyolista del PP o al més catalanista del PSC, que no només té la vista posada en Madrid, on un Mariano Rajoy amb massa vies d’aigua tampoc aprofita el caos del govern Zapatero per oferir una alternativa versemblant. En aquest sentit és evident que, per ara, la Casa Gran busca incorporar nacionalistes a CDC més que no pas catalans al nacionalisme.

  Esquerra, si bé té molta responsabilitat en la fermesa de l’executiu català en la negociació del finançament amb el govern ‘amic’ del PSOE, no és tampoc capaç d’oferir grans alternatives a nivell polític i econòmic i la seva invisibilitat política al Govern comença a ser preocupant. Més enllà d’una gestió correcta de les seves parcel•les, ni Carod ni cap altre conseller republicà mostren un perfil propi alt ni un lideratge polític sòlid en els assumptes clau de país. Les bases han passat d’estar queixoses amb algunes actituds de l’antiga i la nova direcció a un cert passotisme, que preocupa a l’equip que dirigeix Joan Puigcercós, que si bé gestiona sense dificultats el partit a nivell organitzatiu sembla que no tingui pressa per pensar quin és el model de país i el projecte polític que, arribat el cas, oferirà a la ciutadania.

  Independentment de què passi amb el finançament i el Tribunal Constitucional, dues empreses d’èxit difícil, el catalanisme ha d’actualitzar la seva estratègia perquè al post-pujolisme fa mesos que se li van cantar les absoltes.

  3 Comentaris
  Compartir:
• 04 Feb 2009

  Sentís

  Fa uns dies el ministeri de Treball va condecorar amb al Medalla del Mèrit el nonagenari periodista Carlos Sentís atenent a la seva trajectòria i els seus suposats mèrits professionals.

  L’almivarada acollida que, sota la presidència del ministre Corbacho, van donar a l’entegra de la guardó el Col•legi de Periodistes i el seu degà ha indignat, i amb raó, a part de la professió. El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha sabut vehicular el malestar i ha aixecat la veu per dir que ja n’hi ha prou. El degà del Col•legi, que passa per progressista, ha fet com si la cosa no anés amb ell mentre bona part dels apòstols de la correcció política han fet correr rius de tinta per elogiar Sentís i carregar contra els trabucaires del gremi.

  I és que ara es veu que no n’hi ha prou amb que persones que, com Sentís, van col•laborar de forma activa i al més alt nivell amb el règim feixista i genocida de Franco (fent fins i tot d’espia) no hagin hagut de sotmetre’s mai a cap tribunal, sinó que, a més, cal anar besant per allà on passen. No sóc massa partidari del que alguns entenen per revenjes i em ressigno a passar pàgina però crec que és inacceptable oblidar què va passar i on va ser cadascú. En Sentís pot fer de periodista, parlar i escriure com li plagui. Ell, a diferència d’ altres, ho ha pogut fer durant i després del franquisme.

  Però la medalla de Sentís constata també fins a quin punt el govern espanyol exerceix certa doble moral amb els temes de la memòria i a l’hora d’aplicar el principi de justícia universal. L’esquerra espanyola no vol renunciar a que els seus magistrats puguin jutjar (o ho intentin) dictadors, torturadors i genocides d’Argentina, Israel o qualsevol altre racó del món. Però ai dels que gosin a assenyalar amb el dit els feixistes de casa! Què passaria si, posem per cas, un jutjat de Tel-Aviv reclamés l’extradició de Fraga, Sentís i Martín Villa per la seva col•laboració amb Franco i la d’aquest amb Hitler?

  1 Comentari
  Compartir:
• 01 Feb 2009

  Un Govern que no és capaç de parar els cops

  El vendaval, que la setmana passada va causar nombrosos danys personals i materials a Catalunya, ha deixat en evidència la fragilitat informativa i política del Govern i d’alguns dels seus consellers. Es van prendre les mesures oportunes davant un fet inhabitual, com són ratxes de vent tan fortes al nostre país, però la gravetat dels efectes de la ventada ha fet que determinats mitjans de comunicació s’hagin acarnissat amb l’Administració i que també ho hagin fet, ja a finals de setmana, els representants polítics de CiU buscant rèdit polític de tot plegat i furgant en les febleses.

  És evident que la federació nacionalista ho té complicat a l’hora de donar lliçons al Govern sobre com gestionar desastres naturals d’aquesta mena. Només cal, sinó, recordar quina va ser la seva actuació a les nevades de 2001 o en successius incendis (alguns encara recorden que la consellera de Governació, Maria Eugènia Cuenca, jugava a golf mentre la Catalunya Central cremava). Però fa la seva tasca d’oposició.

  En tot cas la polèmica entorn una ventada prevista pels meteoròlegs però amb uns efectes dels que ningú va ser conscient fins darrera hora amenaça de nou el conseller Saura, que ara ja es pot dir definitivament en l’ase dels cops del govern d’Entesa.

  Sembla que el pacte entre el PSC i determinats grups mediàtics ha sorgit el seus efectes i actua de forma eficaç perquè són els seus socis els qui s’enduen tots els cops. Però és el Govern en bloc el que apareix davant una ciutadania que encara no ha assimilat el funcionament d’un executiu de coalició a nivell nacional com un ens poc coordinat, tendint al desastre i format per persones mediocres.

  És evident que si el president Montilla vol acabar la legislatura en condicions de presentar-se a la reelecció (independentment de com es tanquin les negociacions pel finançament i de quina sigui la sentència de l’Estatut) haurà d’aprofundir en una millora general de la imatge dels seus consellers i, com ja reclamen alguns sectors del PSC, fomentar una actuació més solidària i transmetre una imatge de cohesió del seu gabinet.

  Tot això en un Govern en que falta una política comunicativa forta i coordinada i on els tres partits que el formen, lluny d’anar a la una, massa sovint cauen en la temptació de posar-se travetes els uns als altres. Se’n pot queixar Joan Saura amb els vuitanta quilòmetres per hora, però també Ernest Maragall amb la llei d’Educació o Jordi Ausàs amb el projecte de vegueries, que segueix bloquejat com la resta de grans, i complexos, projectes legals del seu departament. Passat l’equador de la legislatura, cada cop es fa més evident la necessitat d’un cop de timó. Caldrà buscar el moment i l’abast.

  2 Comentaris
  Compartir:

Bloc publicat amb Wordpress

© Tots els drets reservats

Capçalera: Guillermo Varela - Disseny: Daniel Solana - Programació: Rodrigo Díez Villamuera