Subscriu-te per e-mail!
El títol del post és, potser, una mica rebuscat però crec que m’entendreu ràpid. Aquest cap de setmana he assistit a un espectacle i n’he vist un altre que donen bona mida de, fins a quin punt, les coses normals poden funcionar de fàbula mentre que de fer el panoli la gent se n’acaba cansant. Dissabte vaig estar, amb uns bons amics, al concert dels Antònia Font al Palau de la Música. I ahir, per la televisió, vaig veure, trist, el partit de la selecció catalana de futbol.
No sóc ni molt menys un expert però en el cas del grup de Mallorca es constata que, quan les coses es fan bé (molt bé en aquest cas) i s’innova, es pot trionfar en català i ser normal. Es pot estar ‘homologat’, si en voleu dir així, sense haver de donar explicacions ni recórrer a la bandera o a regalar entrades per omplir aforaments. I tot amb un públic entregat (el rotllo fans em va impactar una mica tot i que es veu que al Liceu encara va ser més bèstia) i divers que no volia que allò s’acabés i va forçar, ja amb els llums del Palau encesos, un ‘Viure sense tu’ espectacular. Val a dir que petites gran joies com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah!’ amenacen d’esdevenir himnes de tota una generació que es mor de ganes de viure sense complexos ni haver-se de passar tot el dia a la trinxera.
Tot un encert del Festival del Mil·leni haver-los programat perquè van omplir fins dalt. Era hora que es decidissin a incorporar el català al seu cartell i que algú els persuadís de fer-ho. Als Antònia Font fa anys que els segueixo (em mantinc però, i com no podia ser d’altra manera, fidel a Els Pets) però encara no els havia vist en directe. Coses del calendari. Vaig tenir, això si, l’oportunitat de tractar el seu teclista, el Jaume Manresa, en un interessant dinar per un reportatge que vaig fer a Mallorca per al diari amb motiu de les generals (en aquella sèrie també vaig parlar dels quicos de l’Ebre).
I si ells són la cara de la moneda la creu ha estat això de la selecció catalana de futbol. Per sort diuen que el format de partit de costellada per Nadal ja s’acaba. Està francament esgotat i la manca d’assistència de la gent (molt normal atès el nivell de l’espectacle i la frustració dels darrers anys) no fa més que carregar d’argumets a demagogs com l’Alberto Fernández. En la música ho tenim difícil, però ens en podem sortir. En l’esport, tal i com es va veure a Fresno, ho tenim més complicat però ens en morim de ganes tal com es va demostrar després del ‘mundialet’ d’hoquei patins de Macau.
Però no només no tenim estat, sinó que en tenim un que fa i farà mans i mànigues perquè no ens en sortim en això. Encara recordo com va ’saltar’, al seu despatx del Consejo Superior de Deportes, el secretari d’estat Jaime Lissavetzsky quan el vam entrevistar per l’Avui amb el Toni Brosa i el vam buxar una mica amb el tema de les seleccions o la histèria d’El Mundo perquè en un partit de futbol sala de no sé quina competició a Rússia l’equip català es va enfrontar a l’espanyol (¡¡¡la parte contra el todo!!!).
Ara ens parlen d’un trofeu de nacions sense estat de futbol. Esperem que els dirigents de la Federació Catalana de Futbol (massa preocupats per les seves lluites de poder) i les seleccions que vinguin hi posin el que convé per engrescar la gent de nou i no sigui una patxangueta més. En tot cas seguirem, com a país, en el camp de la raresa nacional, el dels que no poden competir a nivell oficial.
Tinc un amic que tendeix a veure les coses més simples i sense embuts. “Si volem seleccions, presència a Europa, la Unesco i el català a Europa el que hem de fer és el que fa tothom, tenir un estat i no remoure sempre cel i terra per buscar ser l’excepció rotllo Illes Feroe”, explica poc amic dels gradualismes. De moment, a l’oest esperonen les seves raons.
Aquest cap de setmana molts catalans s’abocaran a col•laborar amb 
Joan Tardà la va dir 
Aquesta setmana he estat de viatge a Brusel·les participant, amb altres companys, en una enriquidora visita a les institucions comunitàries. L’estada a la capital flamenca (en parlaré en un post aquest cap de setmana si no hi ha res de nou) em va impedir assistir el dilluns a la presentació del