El sedàs

• 26 Nov 2008

  El ‘Financial Times’ passa desapercebut

  El Financial Times (FT) ha publicat un article elogiós (aquí el teniu en català) per a l’economia catalana i sobre com el Govern i els empresaris del país afronten la crisi. Però l’article ha passat més aviat desapercebut als mitjans de comunicació, sobre tot als d’àmbit estatal i de la Brunete.

  Que se’n parlés poc o gens hauria de ser, de fet, el normal atès que no deixa de ser un article de premsa més o menys treballat i documentat. Però vista la polèmica que, fa just uns dies, va generar un article al The Economist, que alguns es van prendre com si fos ‘paraula de Déu’, tot plegat fa pensar una mica. Potser per alguns és millor i més creïble el The Economist que el FT i ja està. O potser no l’han vist. O potser només destaquen el que publiquen nord enllà quan els dóna la raó… 

  Per cert el The Economist no va publicar la carta enviada per l”ambaixador’ a Londres Xavier Solano. [A través del bloc de l'amic Saül Gordillo i de les informacions de l'ACN, l'agència nacional de noticies, s'ha sabut que, finalment, el setmanari publicarà la carta la setmana vinent]

  1 Comentari
  Compartir:
• 26 Nov 2008

  Pares de la pàtria (espanyola)

  Gregorio Peces-Barba, que cadascú tregui les seves conclusions sobre el que ens ve al damunt…

  Peces Barba: Cataluña no se va a inmutar por un “recorte sensato” del Estatut

  Madrid, 26 nov (EFE).- El ponente constitucional Gregorio Peces Barba ha dicho hoy que Cataluña “no se va a inmutar” si el Tribunal Constitucional decide “algún recorte sensato” a la reforma de su Estatuto de Autonomía y ha recalcado que, con esta sentencia del Alto Tribunal, “estará cerrado el Estado de las Autonomías“.

  Per llogar-hi cadires!

  2 Comentaris
  Compartir:
• 25 Nov 2008

  Zapatero loves Montilla?

  El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha contestat al discurs del president de la Generalitat, José Montilla. Al final, hem arribat a un punt en que, personalment, ja no sé si, parlant en plata, en Zapatero se’n fot de Montilla quan lloa el tripartit (que Artur Mas ha esquarterat amb contundència en el seu balanç) i diu que això del finançament està al caure o intenta rebaixar els ànims per posar remei a allò de la desafecció.

  El president (que de moment està només en les paraules però que sembla disposat a passar als fets) se la juga amb el finançament i l’acord no sembla ni molt menys proper. El seu govern en depén i, a Madrid, sembla que la cosa no va amb ells o fins i tot volen aparcar l’assumpte i desar-lo en un calaix, com si això de l’Estatut fos una broma i no una d’aquestes lleis que signa el rei entre trucada i trucada a la Moncloa per interessar-se per algun que altre negoci que, a priori, poc té a veure amb la tasca d’un cap d’Estat.

  La setmana vinent el govern espanyol farà una proposta a les autonomies de règim comú (totes menys els vivales que tenen concert). Han estat treballant-hi durant quatre mesos després que vencés el plaç legal del 9 d’agost, sense estressar-se i passant-se pel forro el compromís de De la Vega amb Joan Saura. Veurem que dóna de si i fins on s’estira l’Espanya plural, atenallada per una crisi de conseqüències i abast imprevisible, i com reaccionen els partits catalans, que l’altre cop es van histeritzar però van ser capaços de mantenir la unitat.

  En tot cas, cada cop és més evident que és en Manuel Chaves qui marca el ritme de la política autonòmica de Zapatero i el PSOE. Ja ho va fer en un mític esmorzar a Madrid quan, en plena negociació de l’Estatut, va anunciar, sense venir a tomb i quan el convidat no era ni ell, els percentatges de la cistella d’impostos que havien de tenir les comunitats i que finalment quedarien reflectits a l’Estatut pactat per Mas i Zapatero. I l’Espanya de Chaves es queda bastant curta per les aspiracions del catalanisme.

  1 Comentari
  Compartir:
• 21 Nov 2008

  Oco!

  Avui he tingut l’ocasió d’assistir, a l’Auditori, a la presentació a Barcelona d’Oco!, el darrer disc de Quico el Célio, El Noi i El Mut de Ferreries. Uns músics que, actualitzant els sons del Delta, van saltar a la fama quan van “posar música a una revolució”. Feia temps que esperava sentir aquest treball i veure’ls en directe després d’anys gaudint-los enllaunats. Esperava el dia des que, fa uns mesos, el diari em va enviar a la zona a fer una ‘postal electoral’ de les 50 que vam fer per tot l’Estat a les eleccions del 9-M. Allà vaig parlar amb l’Artur Gayà (Quico el Célio), a qui vaig triar com una de les veus del reportatge, i ja em va donar noticia d’Oco! 

  I els ‘quicos’ un cop més no han defraudat. Amb la sala tres de l’Auditori plena com un ou han exhibit compromís. No només amb ‘lo Riu’, també amb la llengua, contra les agressions al territori i l’especulació. I ens han dit que Oco!, que si ens rifem la terra en tres dies el ciment se’ns menjarà i a ells l’aigua els arribarà als genolls.

  Entre jota i jota i rialla i rialla (el Noi és un fenòmeno d’aquells que encara tenim a molts pobles del país) ens han parlat, a més, amb tota la naturalitat de que hi ha tres territoris, les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat que, malgrat que són a tres ‘comunidades autónomas’ diferents, no només comparteixen músiques, sinó també llengua, costums i referents. “Per voler-nos separar, ja poden ficar paret, que entre el Rosell i la Sénia, només passa un riu estret…”.

  4 Comentaris
  Compartir:
• 19 Nov 2008

  150 euros al mes per la ‘pelu’

  Crec que avui és interessant, i actual, llegir-se l’article que el bon amic Jordi Mumbrú (un crack) publica a l’Avui sobre com viuen els polítics italians i els privilegis que tenen, des de l’avió a les perruqueres o els 150.000 cotxes oficials que hi ha en aquell país. Quasi res! Potser a alguns els ajudaria a treure’s del damunt certs complexos provincians quan critiquen algunes despeses dels nostres polítics.

  Per cert, al final en José Bono ha baixat del burro i no hi haurà una despessa (que seria lamentable en temps de crisi, oi?) extra per posar una plaqueta a Sor Maravillas que com m’apuntava un amic, efectivament, és Eduardo Zaplana en dona i amb hàbit.

  1 Comentari
  Compartir:
• 17 Nov 2008

  I què es pensaven?

  Provoca certa gràcia veure com alguna esquerra s’indigna i s’esparraca els vestits davant la decissió del president del Congrés, José Bono, que la institució que presideix faci un homenatge a la monja Sor Maravillas i no a altres persones represaliades pel franquisme que, a diferència de la monja, han estat diputades de la casa tot i que no van néixer allà a la vora. 

  Difícilment els grups d’esquerres podran revocar la decissió (animada per l’ara diputat del PP Jorge Fernández Díaz) perquè, sincerament, no crec que el PSOE vulgui tenir un enfrontament amb José Bono a costa d’una qüestió que em temo que consideren banal malgrat que, formalment, defensen l’aconfessionalitat de l’Estat.

  Si he de ser sincer, el tema de Sor Maravillas m’ha semblat curiós. Però no m’ha sorprès perquè estem parlant de José Bono, el mateix que va situar un voluntari de la División Azul al nivell del republicans que van alliberar París o que va protagonitzar una de les preses de possessió més pintoresques que hi deu haver hagut mai a Madrid (només en un fòrum del Racó he trobat la peça que, aleshores, vaig escriure per l’Avui). Bono tampoc va defraudar ni sorprendre quan va bramar tant com va poder contra l’Estatut.

  Amb aquests antecedents em va estranyar que ningú (ni tan sols el PSC) alcés la veu dins el PSOE per dir a Zapatero que no, que Bono no era la persona adequada per presidir la institució per més que (seria injust no reconèixer-ho) hagi demostrar tenir més mà esquerra que l’estirat Manuel Marín. Tots plegats en paguen ara les conseqüències. I el que vindrà…

  2 Comentaris
  Compartir:
• 13 Nov 2008

  Catalunya en quatre dies

  Mike Reid, l’autor del reportatge al The Economist sobre la situació d’Espanya i Catalunya que viu a Londres i està especialitzat en Amèrica Llatina, va estar a Catalunya només quatre dies. Temps de sobra perquè avui, a El Mundo (el diari que li dóna la raó, és clar), es pregunti en una entrevista “Com ha d’anar algú a Catalunya si els seus fills han de ser educats en català?”. Quina gran capacitat d’amarar-se de la realitat en temps rècord!

  L’episodi és certament lamentable. Aquest senyor pot escriure i pensar el que vulgui, però d’aquí a que, pel fet de venir de fora, alguns ho interpretin com la veritat absoluta hi ha un pas. Tot plegat un problema de provincianisme. El mateix provincianisme dels que, amb mala bava, igonàrancia o demagògia, diuen que el delegat del Govern a Londres, Xavier Solano, hauria de callar i que li sobrava la carta de puntualització al The Economist enviada per acord del consell executiu.

  Jo sempe he vist que els ambaixadors defensen, allà on estiguin destinats, no només els interessos sino també la imatge del seu país, que per això hi són (recordo, per exemple, les aparicions de l’ambaixador d’Israel, Víctor Harel, a Madrid cada cop que algú criticava el seu govern). Si hi ha ‘ambaixador’ i creiem que n’hi ha d’haver, que exerceixi com a tal.

  Avui escric sobre el tema al diari a l’espera que els mitjans de la Brunete i Ciudadanos encetin el procés de canonització de Mr. Reid.

  1 Comentari
  Compartir:

Bloc publicat amb Wordpress

© Tots els drets reservats

Capçalera: Guillermo Varela - Disseny: Daniel Solana - Programació: Rodrigo Díez Villamuera