Mas havia fet bé en recordar que des de l’any 2001 fins ara ha plogut molt i el valor del diner no és el mateix i que fa vuit anys Catalunya no tenia un Estatut que li permetés reivindicar un model de relació fiscal amb Espanya més equànim i transparent. Pero dimarts va voler anar molt més enllà i va posar en qüestió la seva credibilitat en aquest assumpte.

Per una banda el líder de CiU va donar per fet que el model que s’aconsegueixi no serà bo incidint en la idea que només ell és capaç de desplegar amb encert l’Estatut que va pactar a la Moncloa amb Zapatero. I no només això perquè va quantificar en 5000 milions d’euros (molt més, per exemple, que els 3500 de la Cambra de Comerç) el resultat de l’aplicació del nou model en el tercer any. Els socialistes afirmaven (i n’aportaven documentació difícil de rebatre) que és la desena xifra que dóna la federació. D’altra banda l’afirmació en el sentit que, tal i com va una negociació que el mateix Mas va assegurar que desconeixia en detall, res del que s’aconsegueixi serà òptim posa en qüestió la credibilitat del líder nacionalista.

És obvi que, per part d’ell, hauria estat més intel•ligent ser menys ansiós i dedicar-se, a pocs dies del pacte, a espènyer i recolzar el Govern per desqualificar-lo amb tota la contundència necessària si després no es considera adequat l’acord. La seva actitud dóna oxigen a una ERC temerosa que el PSC la forci a acceptar un model a la baixa o trencar el Govern. La posició de CiU, afirmen, farà més complicades posteriors campanyes contra el que s’acordi.

Mas també va caure en la temptació d’afirmar que, atès que l’acord serà insatisfactori, el primer que farà ell en arribar a la Generalitat és renegociar-lo. Insinuava, doncs, que els diputats de CiU s’implicaran en la política espanyola per aconseguir-ho. I, sobre tot, electoralitzava l’assumpte posant, de fet, el finançament en la propera campanya electoral, que evidentment ell voldria imminent. Una proclama d’aquesta tipus en un moment clau de la negociació pot fer més mal que bé al líder de CiU, que només s’ha de limitar a no fer errades si vol tornar a guanyar les properes eleccions.

Les tres forces de govern van perdre en total 300.000 vots i, en un context de baixa participació, van demostrar una incapacitat alarmant de convocar el seu electorat més fidel. Els governs paguen les crisis, és cert. Per tant, també l’ha pagada l’executiu de José Montilla, descontent perquè des de Madrid no hi ha cap previsió d’afrontar reformes estructurals que Catalunya necessita per fer-hi front, tal i com va explicitar fa uns mesos el president en una conferència al Cercle Financer de La Caixa.

Però no és menys cert que els incompliments per part del govern central amb Catalunya i la incapacitat del tripartit de fer-se valdre davant Zapatero i obligar-lo també poden haver passat factura i desmobilitzat de forma significativa els votants de l’esquerra governamental catalana.

El proper repte electoral del PSOE també són les eleccions catalanes i si l’objectiu compartit és que José Montilla segueixi sent president de la Generalitat caldrà que s’esmeri de forma significativa en els assumptes pendents, començant per l’acord de finançament autonòmic que ja duu gairebé un any de retard, seguint pel traspàs de rodalies i el desplegament de l’Estatut i acabant amb assumptes com el model descentralitzat de gestió aeroportuària. El gran dubte és si, comptant que hi ha hagi reacció a Madrid i a Barcelona, s’és encara a temps de revertir la situació.

El tripartit corre el risc de caure en l’anàlisi complaent. El PSC ha guanyat però el seu descens és acusat i la seva estratègia mobilitzadora contra el PP comença a donar símptomes de fatiga i, a més, ja no valdrà per les catalanes. ERC ha pujat en relació a les espanyoles en percentatge però el seu pinyol es va llimant i ahir es va quedar en 180.000 vots, menys dels que va obtenir a les llunyanes espanyoles de l’any 2000. Un cop més els republicans, que als handicaps dels seus socis hi afegeixen les crisis internes, baixen i pocs aposten ja perquè Joan Puigcercós aconsegeixi més de 20 escons a les catalanes si no és que fa una autèntica revolució molt ben païda pel seu espai electoral. I ICV pot estar satisfeta de mantenir l’escó però la seva gestió governamental li passa factura i és difícil que pugui corregir la tendència.

Així les coses, i sense un Montilla capaç d’exercir un gran lideratge moral del país en un moment difícil, les europees han estat un termòmetre que ha permès constatar que només un autèntic cop d’efecte en el finançament o una plantada davant el TC si es retalla o rebaixa l’Estatut, sumat a la complicitat de Zapatero en l’anomenada ‘agenda catalana’, pot fer possible que les esquerres tornin a tenir majoria a Catalunya. Potser la derrota electoral del PSOE, que aquest cop Catalunya no ha impedit, facilitarà les coses.

Reblant el clau, els socialistes han tornat a recòrrer al PP per posar en guàrdia els seus i polaritzar al màxim el 7 de juny. Ens presenten un Parlament Europeu on hi pesa només l’eix ideològic i se centren en atacar per terra, mar i aire Alejo Vidal-Quadras i posar a la picota els conservadors d’arreu fins i tot utilitzant la imatge de jubilats com Aznar, Chirac o Bush. Obvien, però, que amb els vots dels eurodiputats socialistes es va fer Vidal-Quadras vicepresident de l’eurocambra (per més que ara a la Maria Badia li faci “vergonya” que ho sigui), que voten el mateix en els assumptes més importants (el 70% de les directives) i que, per a més inri, fa unes setmanes Patxi López va ser escollit lehendakari amb els vots del PP i UPyD.

El PSC sap que el que fa té contradiccions i és intel•lectualment pobre (més quan, sobre el paper, està en joc és el model de construcció europea) però intenta seguir treient suc a una estratègia que els ha donat rèdit pel referèndum de l’Estatut (SI, guanya Catalunya. NO, guanya el PP) i en les darreres espanyoles (Si tu no hi vas, ells tornen).

Amb campanyes així els socialistes catalans demostren que, potser, el que més necessiten és existir. Ni a les generals ni a les europees el PSC hi va com a tal. En aquestes últimes és quan es fa més evident. Malgrat ser un partit diferent del PSOE es presenta sota el seu paraigües i per tenir el protagonisme que els tocaria per cabal de vots han de recòrrer a l’agressivitat. I és que potser el ‘model de relació’ entre els socialistes d’aquí i els d’allà és cada dia menys sostenible.

Alguns, com ara el nou govern basc, voldran veure només una motivació política en la vaga. Però és evident que hi ha més i que els sindicats bascos han demostrat una i altra vegada no només la seva força, sinó també la seva autonomia en moments clau. I mentre, als Països Catalans ja tenim més d’un milió d’aturats i els sindicats ‘majoritaris’ (i estatals) s’ho miren.

Us recomano l’article de la secretària general de la Intersindical-CSC, Isabel Pallarès, que en parla.

Em que ha fet López em sembla molt correcte i propi d’un governant d’un país aconfessional, en que la religió ha d’estar en un àmbit privat i no hi pot haver una confessió pública. Ara només faltaria que els qui tant es feliciten de la militància laica del socialista López s’apliquessin la norma i canviessin les tronades preses de possessió al govern espanyol, on tot quisqui (no direm tot Déu que ara no ve a tomb) s’estrena en el càrrec amb la mà damunt la Bíblia i un bon crucifix al davant. ERC, BNG i IU-ICV van intentar que entressin en raó però no se’n van sortir i aquest vestigi de l’antic règim (com altres discutibles tradicions o institucions) segueix vigent.

El primer, sobre la presa d’Ilisu, el vaig publicar a la secció de ‘Ciencias’ i el segon (ull que té dos peces), sobre el context polític general, a la de ’Mundo’. Us deixo les versions de la web. Si voleu veure’n els pdf només cal que aneu a la secció ‘Edición papel’ i us en descarregueu l’edició de dissabte 25 d’abril o la dimarts 28.

En les darreres setmanes han passat coses al Kurdistan. S’ha detingut molta gent donant bona mesura de la poca predisposició del govern turc a obrir un procés de diàleg malgrat les peticions del DTP, Espanya es planteja extradir representants del moviment kurd (aquí millor) a l’exterior per acontentar Erdogan i Ankara vol tancar Roj TV, que emet des de Bèlgica i Dinamarca. Contra això darrer us podeu posicionar en aquesta pàgina web si així ho voleu.

Avui també ha tornat allò de l’Espanya plural. Quan li va convenir (primer per guanyar el congrés del PSOE de l’any 2000 amb els vots del PSC i després per ser president espanyol amb el suport d’ERC i ICV el 2004) Zapatero en va parlar arreu i fins i tot es va presentar com un federalista.

Però d’allò poca cosa n’hem vist en el darrer any, en que s’ha dedicat a parlar de l’Espanya “unida i diversa”. Després del 9-M, a Madrid van preferir fixar-se en el seu pobre resultat a les espanyes i no en l’espatarrant resultat a Catalunya, on el PSC va aconseguir 4 escons més arribant als 25. De fet, al darrer congrés del PSOE d’aquest mes de juliol, en la ponència de la direcció la paraula “federal” només apareix per referir-se als òrgans del partit (executiva federal, comitè federal…). Mai per fer referència al model d’Estat. De fet, el federalisme dins l’actual PSOE es redueix al PSC i poc més.

Però resulta que ara el PNB i el BNG ja no estan disposats a posar la cara per Zapatero i la cosa s’ha posat lletja. Els bascos han actuat amb un mercantilisme descarat. Han passat de votar-li tot al PSOE sense posar pegues i fer la punyeta als partits catalans per ajudar Zapatero, a l’oposició pura i dura. Fa dos mesos no tenien problemes per justificar una cosa i ara tampoc per justificar el contrari. Ni en un cas ni en l’altre diuen el que tots sabem: si em deixes ser lehendakari el que faci falta i si no, la guerra.

I toca doncs mirar a Catalunya per busar aliats però també per evitar disgustos electorals en les properes catalanes en forma de pacte CiU-PP o CiU-ERC ara que, per fi, el PSOE ha assumit que el PSC no està massa disposat a fer president a Artur Mas i posar-li fàcils les coses al Congrés. Toca arremangar-se perquè el tripartit se’n surti i sumi de nou, negociar, posar diners sobre la taula i complir la llei. Recuperar, de bon gust o de mala gana, l’Espanya plural. D’aquest tema demà en publico un anàlisi al diari que ja podeu consultar a la web.

Ara, Joan Carretero, líder del corrent crític Reagrupament, amaga amb crear un nou partit polític o una candidatura que cobreixi aquest espai orfe del centredreta independentista, que Convergència mai ha volgut ocupar més enllà d’alguns gestos folclòrics o de bones voluntats a títol individual. Seria bo pel país que hi fos. Caldrà veure si l’exconseller de Governació amb Pasqual Maragall esta disposat a començar des de zero (i quanta gent el segueix en aquesta aventura personal vist el resultat d’experiències com la del PI) o tot plegat es queda en un toc d’alerta a la direcció d’ERC.

Suposo que en l’anunci de Carretero (que alguns cercles propers a CDC ja havien deixat a entreveure divendres) també hi té a veure la clarificació de la situació interna a Esquerra, amb la consolidació del lideratge de Joan Puigcercós i la seva entesa amb Josep-Lluís Carod-Rovira i els seus afins, que deixa els dos sectors crítics (Reagrupament i Esquerra Independentista) sense la possibilitat de decantar majories internes.

Convergència, que amb fitxatges com Ramon Tremosa ha intentat cobrir aquest espai polític que ara estaria buscant liderar Carretero, intentarà moure fitxa encara que sigui de forma discreta, ja que si Carretero funda un partit amb la vista posada a les eleccions de 2010 això també els podria fer mal a ells. De fet l’estiu del 2006, en una reunió en un restaurant de Vic, Artur Mas ja li va oferir a Carretero integrar-se a la candidatura de CiU a les eleccions de novembre d’aquell any com a independent. Era una forma de tornar-los als republicans la jugada amb Pere Esteve de l’any 2003. Carretero va dir que no. Ara el tornaran a temptar.

Del tema se n’ha escrit molt i potser correré el risc de ser repetitiu. Però si no vaig errat som ja gairebé 200.000 els usuaris i quan hi ha tants afectats potser és hora que l’Ajuntament s’ho faci mirar i prengui mesures amb l’adjudicatària, Clear Channel. La companyia en qüestió té més experiència en assumptes relacionats amb la guerra a l’Irak i les campanyes de Bush que amb gestionar un servei d’aquest tipus que, per exemple, també funciona a París tot i que de forma ben diferent. L’empresa texana volia entrar al sector i va apostar per començar per Barcelona amb una oferta econòmicament molt competitiva que ha acabat convertint el servei en un desastre que és un malson per a l’usuari.

Cada dia són més les bicicletes en mal estat. La flota, lluny de renovar-se es degrada i agafar un vehicle amenaça de convertir-se en un transport de risc en la nostra ciutat, tan xupi, moderna i sostenible ella. Enguany la quota ha pujat un 25%. Ha passat dels 24 als 30 euros i no s’ha notat en res. No ens enganyem. Usar durant un any un servei amb les potencialitats del Bicing en una ciutat com Barcelona per aquest preu és una ganga. Ja que es demanen propostes la meva és ben clara. Si Clear Channel va estirar més el braç que la màniga per assegurar-se la concessió, tal i com sembla, que el govern de la ciutat, els senyors Hereu i Gomà, prenguin cartes en l’assumtpe: Si cal dupliquin vostès el preu i assegurin als usuaris un servei com cal.

D’altra banda, segueix la ressaca del canvi de govern i les seves conseqüències. Us deixo un bon article de l’Oriol Bartomeus a l’Avui que en parla i un altre, al mateix diari, del Sebastià Alzamora que en dóna una visió més irònica però a l’hora dramàtica de les relacions entre Catalunya i Espanya. Interessants els dos.