Subscriu-te per e-mail!
Artur Mas va fer dimarts una roda de premsa important que podria marcar un abans i un després en les conseqüències polítiques de l’acord de finançament autonòmica que, ara ja si, sembla que el conseller d’Economia Antoni Castells és en el camí de tancar. El líder de CiU havia estat capaç en els darrers dies de deixar sense efecte les crítiques del tripartit, que li tiraven en cara que el sistema de finançament que el Govern de Pujol i Mas va pactar l’any 2001 només havia reportat 250 milions d’euos per any a la Generalitat.
Mas havia fet bé en recordar que des de l’any 2001 fins ara ha plogut molt i el valor del diner no és el mateix i que fa vuit anys Catalunya no tenia un Estatut que li permetés reivindicar un model de relació fiscal amb Espanya més equànim i transparent. Pero dimarts va voler anar molt més enllà i va posar en qüestió la seva credibilitat en aquest assumpte.
Per una banda el líder de CiU va donar per fet que el model que s’aconsegueixi no serà bo incidint en la idea que només ell és capaç de desplegar amb encert l’Estatut que va pactar a la Moncloa amb Zapatero. I no només això perquè va quantificar en 5000 milions d’euros (molt més, per exemple, que els 3500 de la Cambra de Comerç) el resultat de l’aplicació del nou model en el tercer any. Els socialistes afirmaven (i n’aportaven documentació difícil de rebatre) que és la desena xifra que dóna la federació. D’altra banda l’afirmació en el sentit que, tal i com va una negociació que el mateix Mas va assegurar que desconeixia en detall, res del que s’aconsegueixi serà òptim posa en qüestió la credibilitat del líder nacionalista.
És obvi que, per part d’ell, hauria estat més intel•ligent ser menys ansiós i dedicar-se, a pocs dies del pacte, a espènyer i recolzar el Govern per desqualificar-lo amb tota la contundència necessària si després no es considera adequat l’acord. La seva actitud dóna oxigen a una ERC temerosa que el PSC la forci a acceptar un model a la baixa o trencar el Govern. La posició de CiU, afirmen, farà més complicades posteriors campanyes contra el que s’acordi.
Mas també va caure en la temptació d’afirmar que, atès que l’acord serà insatisfactori, el primer que farà ell en arribar a la Generalitat és renegociar-lo. Insinuava, doncs, que els diputats de CiU s’implicaran en la política espanyola per aconseguir-ho. I, sobre tot, electoralitzava l’assumpte posant, de fet, el finançament en la propera campanya electoral, que evidentment ell voldria imminent. Una proclama d’aquesta tipus en un moment clau de la negociació pot fer més mal que bé al líder de CiU, que només s’ha de limitar a no fer errades si vol tornar a guanyar les properes eleccions.
El passat dimarts es va celebrar la comissió bilateral Estat-Generalitat. Allà es va acordar la forma en que es distribuirien els 800 milions pendents en infraestructures per a Catalunya en els pressupostos de 2009 i en part dels de 2007, quan es van executar només parcialment les partides pressupostàries derivades de la, aleshores en discussió ‘metodològica’, disposició addicional tercera de l’Estatut sobre la compensació del dèficit històric català en aquesta matèria.
[Us deixo el post que vaig escriure sobre les declaracions d'en Duran i l'Estatut el passat divendres i que, per qüestions tècniques, no he pogut penjar fins avui. I atès que el líder d'Unió va acabar rectificant, no sé si per voluntat pròpia o per evitar obrir una nova guerra amb CDC atès que el to va anar pujant, us deixo també les 
Aquest dijous a Madrid es va reunir la comissió mixta de traspassos Estat-Generalitat. Tal i com es preveia, es va concretar la transferència dels permisos inicials de treball per a immigrants, una competència que pot ser una bona eina en un moment, el de la crisi econòmica, en que cal gestionar amb molta cura aquestes polítiques. Però en el que va de legislatura, el balanç de desplegament de l’Estatut és magre. Quan no han estat els canvis als ministeris han estat les eleccions i quan no les traves de l’Estat per desprendre’s de competències.
La legislatura havia de venir marcada, en la seva primera part, per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resolució de la negociació del sistema de finançament autonòmic. Les dues decisions, una depenent de deu jutges amb massa pressions i poques preses i l’altra d’una negociació que ja sembla impossible i en la qual no hi ha massa més a dir-se, segueixen sent dues incògnites que cansen. I la legislatura i la política catalana amenacen d’entrar en una atonia que desgastarà i evidenciarà la capacitat d’oferir respostes i tremp a una societat desencantada del procés de negociació de l’Estatut.
El vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha inaugurat aquesta setmana a Nova York la quarta “ambaixada” de la Generalitat a l’exterior. Com no podia ser d’altra manera el vicepresident ha rebut acusacions per ‘malgastar’ els diners dels catalans en un moment, el de la forta crisi econòmica que patim, poc oportú. Els de sempre han fet les crítiques de sempre sense tenir en compte que Catalunya, entesa per una àmplia majoria dels seus ciutadans com una nació, vol exercir el seu dret a projectar-se al món com a tal.
ICV s’ha rebel·lat. La formació que lideren Joan Saura i Joan Herrera ha posat el crit al cel i ha dit prou a les crítiques que, contra ells, llancen, dia si dia també, determinats sectors polítics i mediàtics catalans. La presència de Joan Saura, conseller d’Interior però també president de la formació ecosocialista, a la manifestació per la pau a Orient Mitjà i la polèmica entorn la mesura dels 80 kilòmetres per hora, que tampoc convenç alguns sectors del PSC, els ha posat al punt de mira. D’aquí la reacció, poc habitual en política, que van tenir els ecosocialistes aquesta setmana i que, a ben segur, els servirà per afirmar-se davant la seva militància i electorat, a qui agrada donar suport a un partit que es presenta com ‘antisistema’.