El sedàs

• 06 Abr 2009

  Chaves és la peça clau

  Abans del que ell hauria volgut (l’esperada reunió amb Obama només ha sigut unes hores el tema de portada dels informatius) s’ha donat a conèixer la remodelació del seu Govern que pretén dur a terme José Luis Rodríguez Zapatero. Hi ha algunes coses que no sorprenen, com el relleu de Pedro Solbes a la vicepresidència econòmica. Aclaparat per la crisi i ja sense iniciativa ni il·lusió, el número tres de l’executiu duia mesos demanant a crits el seu relleu. Zapatero ha optat per Elena Salgado, una dona dura, amb un perfil polític baix que haurà de ser creativa (una faceta que fins ara no se li coneix) per treure Espanya de l’esvoranc.

  El segon canvi afecta a la cartera de Foment. Per fi el president espanyol s’ha decidit a cessar Magdalena Álvarez. Més enllà de la seva bona o mala gestió (ha tingut els problemes clàssics de tots els ministres de Foment i algun més) la ministra ha destacat per la seva xuleria i el seu tarannà prepotent i poc dialogant, que l’havia dut a convertir-se en un autèntic malson per al PSC, que tremolava cada cop que la senyora obria la boca. Zapatero, que des d’aquest estiu va posar el partit en mans de Leyre Pajín, ha optat per dur al govern a José Blanco, que ja estava cansat de la vida orgànica després de nou anys pedalant a Ferraz. Li ho devia.

  Blanco no és brillant, però és murri i sap sortir-se’n. A Foment és d’esperar que sabrà fer els equilibris necessaris per, invertint el mateix a Catalunya (el que toca segons l’Estatut), tenir una gestió més simpàtica i eficaç en temes com les rodalies. Amb ell (és un dels polítics de Madrid menys refractaris a allò que -no sé si algú se’n recorda ja- s’havia donat en anomenar ‘l’Espanya plural’) no hauria de ser impossible arribar a un acord sobre la gestió de l’Aeroport del Prat.

  Però la gran novetat és la creació de la nova vicepresidència -la tercera-, que recaurà en Manuel Chaves, actual president andalús i del PSOE. Zapatero necessitava donar aire nou a la Junta d’Andalusia, un territori on els socialistes tenen un vot cada cop més rural i envellit. Compensa territorialment l’adéu d’Álvarez (Andalusia pesa molt) duent Chaves al seu costat i, per fi, hi ha un govern espanyol que dóna el rang polític que toca a la relació amb les comunitats autònomes, que són les que gestionen les polítiques socials i la meitat del pressupots públic. Fins ara hi havia el problema que els successius ministres d’Administracions Públiques no gaudien mai de l’autoritat política necessària per fer complir els acords als que arribaven amb els governs autonòmics perquè els seus companys de gabinet els solien torejar.

  El federalisme de Zapatero i el seu govern arribarà només on arribi el de Chaves (és raonable pensar que tot plegat quedarà en poca cosa malgrat que l’encara president andalús, un dels darrers reductes de la vella guàrdia felipista, és bon coneixedor del sistema autonòmic). Chaves marcarà doncs els límits a la política territorial del PSOE però, a canvi, tindrà prou autoritat per, si així ho volen ell i Zapatero, desplegar l’Estatut i empènyer Salgado en el nou sistema de finançament autonòmic, un assumpte que es retardarà encara més i que Solbes deixa empantanegat. Ja no hi haurà doncs més excuses per no desplegar l’Estatut, que els diputats del PSOE van aprovar la passada legislatura.

  Un darrer apunt: Carme Chacón, a qui alguns situaven a la vicepresidència primera, que ara ostenta María Teresa Fernández de la Vega, segueix a Defensa. Segurament la polèmica de Kosovo no l’ha ajudat a fer un altre salt en la seva meteòrica carrera.

  1 Comentari
  Compartir:
• 09 Mar 2009

  El pitjor any de ZP

  Avui s’ha complert un any de la segona victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero. El president espanyol, investit en segona ronda, va començar la legislatura sol, es va fer seus al PNB i al BNG als pocs mesos i ara corre el risc d’acabar-la sol (si es que no ha d’avançar eleccions, cosa que crec que no li convé ateses les circumstàncies).

  Els partits polítics s’han afanyat a posar-li nota. Des del notable del PSC als suspensos de la resta de partits. El cert és que el president espanyol n’ha fet de fredes i calentes. Ha aguantat el tipus com ha pogut davant la crisi i ha pres algunes mesures interessants i valentes, com ara plans de rescat per alguns sectors productius o la injecció monetària als ajuntaments, les administracions més afectades per l’aturada del mercat inmobiliari. Però en el dèficit d’aquest primer any hi trobem que ha seguit la injustificable i contemporitzadora lluna de mel amb l’Església, la manca de decissió amb temes com l’eutanàsia o l’avortament o certa inclinació cap a les postures de la patronal (potser els seus pactes amb el PNB i la voluntat d’entendre’s amb CiU hi tenen a veure). Tampoc hi ha hagut una aposta decidida per desplegar amb els recursos adequats la llei de la dependència i s’intenta retallar el fons d’integració de la immigració. A nivell intern l’any s’ha saldat amb la clara derrota a Galícia, un difícil escenari a Euskadi i l’adéu d’un ministre, Mariano Fernández Bermejo, que ha estat de tot menys prudent. Només la crisi i el desgast d’un PP ‘tocat’ pels casos de corrupció que l’assetgen i que l’allunyen de ser alternativa a res dóna un respir al president, que ja pensa en una profunda crisi de govern per rellançar-se.

  En el capítol estrictament català es va complint l’Estatut en el referit a la inversió en infraestructures (ja és trist haver-se de vantar, com ho va fer el Govern, del compliment d’una llei orgànica) però l’Estat segueix regatejant en el desplegament del text. El traspàs de Rodalies, que havia ser una realitat l’1 de gener de 2008, encara espera i del finançament, que havia d’estar tancat el 9 d’agost de 2008, no se’n sap res. Tot plegat a l’aguait de la sentència d’un Tribunal Constitucional que no ha fet res en el darrer any per evitar el deteriorament de la seva imatge. I la super-ministra catalana, Carme Chacón, segueix desapareguda en combat. Tenir un ministeri d’Estat, com el de Defensa, no justifica la desaparició de l’escenari polític del país de qui, ara fa un any, va obtenir la confiança majoritària dels catalans amb 25 dels 48 diputats que escollíem. 

  No sé si l’estrella de Zapatero minva o no, tal i com afirmava l’Avui el passat diumenge, però el cert és que aquest any ha estat, segurament, el pitjor del president.

  2 Comentaris
  Compartir:
• 12 Gen 2009

  Mas arrisca amb Tremosa

  CiU ja té candidat a les properes eleccions europees: es tracta de l’economista Ramon Tremosa. Bon cop d’efecte d’Artur Mas, que tria un cap de llista de perfil sobiranista (tal i com volia) sense que aquest sigui l’imprevisible Alfons López Tena, promogut per David Madí i el seu entorn. El líder de CiU es desprén així del moderat autonomista Ignasi Guardans, a qui ningú nega la bona feina a Brusel·les però de qui tothom en qüestiona el ganxo electoral. Caldrà veure com ho encaixa Guardans, que va manifestar públicament la seva voluntat de repetir. Amb Tremosa, molt crític amb el tripartit i que en els darrers temps ja s’havia apropat a CDC, sembla a més viable reeditar la coalició amb PNB i BNG.

  Tremosa (autor de diversos llibres) no és un expert en política europea, ho és en economia, infraestuctures i finançament autonòmic. Segurament hauria fet més bona feina a Madrid o al Parlament de Catalunya però té capacitat de treball i empenta per sortir-se’n. Crec que la tria cal interpetar-la com un gest d’autoritat de Mas i un aprofundiment en la Casa Gran obrint-se a indepedents. És, a més, una bona maniobra (com hauria estat triar en Tena) per restar possibilitats a Esquerra a unes eleccions, les europees, que seran les últimes abans de les properes catalanes.

  I és que Tremosa és un candidat frontera. No és d’esquerres però el seu perfil moderadament liberal i obertament sobiranista el fa atractiu per gran part de l’electorat d’ERC, que ara haurà de buscar una alternativa capaç de competir després de que la temptativa de Joan Puigcercós d’una gran coalició catalanista a Europa per recuperar equidistància hagi fracassat. Seguament amb Tremosa serà més fàcil que CiU torni a optar (malgrat Unió) per la coalició amb bascos i gallecs. El balanç ha estat discret i a l’hora de la veritat tots han anat a la seva i, en la política espanyola, han mercadejat amb el PSOE el que els ha semblat però és evident que si els convergents surten de l’aliança Esquerra hi entrarà perquè l’opció és rendible i motivaria el seu electorat.

  Mas, però, corre també algun risc amb Tremosa, pel seu caràcter fort i independent i perquè, fins ara, ha discrepat obertament de moltes decissions de la federació, tal i com ha anat quedant palès en diversos articles a l’Avui i llibres. Tremosa va impulsar la plataforma ‘Economistes pel No’ juntament amb Joan Costa i Elisenda Paluzié, companys seus a la UB. El manifest fundacional del grup cridava a votar no a l’Estatut pactat per Mas i Zapatero per quatre motius bàsics:

  1. Consagra el mateix model de finançament que ha condemnat Catalunya a un espoli fiscal sistemàtic, inèdit en qualsevol economia desenvolupada.
  2. No garanteix més inversió de l’Estat a Catalunya.
  3. Renuncia a moltes competències econòmiques previstes a la proposta del Parlament de Catalunya com a pròpies que considerem clau.
  4. No permetrà afrontar els nous reptes de l’economia catalana.

  Suposo que, a dia d’avui, el nou fitxatge de CiU els manté.

  ¡Comenta aquesta entrada!
  Compartir:
• 07 Gen 2009

  El tal Barreda

  El passat dilluns, en el marc de la ’simpàtica’ ronda de contactes (avui hi ha anat el singular president de Cantàbria, el regionalista Revilla, entre altres) del president Zapatero pel nou model de finançament autonòmic va ser el torn de José María Barreda, de Castella-la Manxa.

  En sortir de la seva trobada Barreda, del PSOE, es va despenjar amb unes declaracions barrudes. A banda de felicitar-se pel document de Solbes, que fa que a ell li surtin els números (m’ho temia), va dir que els diners extra que arribin els usarà per despesa social, no per fer ‘ambaixades’ o tenir policia autonòmica. Ho deia en clara referència a Catalunya, que el 2008 va acabar amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra a tot el territori i va fer un important salt endavant en la seva projecció exterior, una eina de la que també gaudeixen Euskadi, Galicia o les Canàries. No va dir res, però, de la “gran despesa” que suposa això de les televisions autonòmiques, un ‘luxe’ que els presidents extremenys (Ibarra primer i Fernández Vara després) sempre han considerat superflu malgrat que costa per ciutadà bastant més barat que ‘el ente’ RTVE. Potser l’explicació en el silenci de Barreda en això és que ell en té i, és clar, això de veure’s a la petita pantalla a tot polític agrada.

  Les seves declaracions fan pensar i demostren fins a quin punt l’invent de l’estat de les autonomies grinyola per tot arreu i s’ha acabat girant en contra dels qui n’havien de ser els beneficiaris. Està servint per igualar per sota i descafeinar l’autogovern desqualificant els qui volen anar més enllà i l’entenen com quelcom més que una comunitat de serveis. L’estat de les autonomies va ser concebut per satisfer les aspiracions nacionals d’Euskadi i Catalunya. A dia d’avui és evident que ja no ho fa. El vestit queda petit i, des del punt de vista polític, serveix a més per a que personatges com Barreda, Revilla o Imbroda (de Melilla) surtin i tinguin els seus minuts de glòria, bàsicament marcant diferències amb els catalans i explotant el seu vessant més populista.

  Què hauria estat sino de Barreda? A molt estirar l’ara president autonòmic, que té com a grans mèrits polítics haver estat triat per José Bono i ser el marit de la històrica diputada del PSOE Clementina Díez de Baldeón, ho seria d’una diputació o tindria, com la seva senyora, un escó al Congrés des de fa anys. No l’haurien convidat a la boda reial.

  Barreda, que ha seguit les polítiques conservadores de Bono en una regió que a les generals vota majoritàriament al PP, pot ser president autonòmic perquè, en la Transició, els catalans van reclamar l’autogovern pagant un preu alt i ara pot anar a la Moncloa i dir que els números li surten perquè hi haurà un nou model de finançament. I la palanca pel nou model haurà estat, un cop més, Catalunya, que haurà fet la feina bruta a la resta tot i que em temo que en aquesta negociació tot canviarà menys el resultat final.

  Però passi el que passi, si Castella-la Manxa hi guanya perquè l’Estat s’aprima Barreda no reconeixerà mai que el mèrit és el del govern català i del seu Estatut. L’anticatalanisme, ja se sap, no té color i a tot polític espanyol mancat de lideratge o imaginació li pot resoldre la papereta.

  1 Comentari
  Compartir:
• 02 Gen 2009

  La llei és la llei

  Primer de tot bon any nou als que corren per aquí. Avui, a Barcelona, s’han reunit els representants del tripatit per consensuar una contraproposta al darrer document Solbes de finançament autònomic. Un cop rebassats tots el terminis, el Govern català ja no té pressa per tancar l’acord i les amenaces del PSC s’han diluït, com d’altra banda és habitual. Que la part goveramental catalana actui unida i amb calma no va gens malament malgrat la fugida endavant tacticista de CiU. Pel que es veu, doncs, les presses els han entrat a Madrid i ara volen negociar ràpid.

  La forma en que s’està gestant aquest pacte no deixa de cridar l’atenció i emprenyar una mica. De temps per negociar n’hi ha hagut molt (l’Estatut va entrar en vigor fa dos anys i quatre mesos i els seus terminis eren ben clars: 9 d’agost de 2008 pel pacte i 1 de gener de 2009 per començar a aplicar-lo a tots els efectes), però sembla que per allà baix els és ben igual.

  Per contra, fa gràcia recordar la forma en que, com un sol home i amb cert histerisme, el PSOE i el PP s’han passat els darrers cinc anys exigint al lehendakari Ibarretxe que, si vol que els bascos tinguin dret a decidir, ha de reformar abans la Constitució amb el seu vist-i-plau i el de dos terços dels espanyols en referèndum. La llei és la llei i ni vostè ni ningú se la pot saltar, li han dit una i alta vegada quan el lehendakari exhibia el suport de la cambra basca, legitimament escollida i constituida, a la seva proposta.

  La llei és la llei. Però només per Ibarretxe, que avui ha convocat eleccions per a l’1 d març, i els qui ells determinin en cada moment perquè a Madrid de l’Estatut, que és llei orgànica, en deuen haver fet confetti per la revetlla de cap d’any.

  2 Comentaris
  Compartir:
• 12 Des 2008

  Doncs a mi la Marató…

  Aquest cap de setmana molts catalans s’abocaran a col•laborar amb la Marató de TV3, una iniciativa solidària que cada any congrega els millors sentiments i les butxaques de milers i milers d’entitats i ciutadans anònims del país. Jo també hi col•laboraré en algunes activitats que farem a l’Albi però no per això, i ja sé que ara seré políticament incorrecte, deixo de sentir una certa contrarietat i fins i tot mal rotllo.

  M’explico. No em sembla normal que a Catalunya, país que es reclama del primer món i afirma gaudir d’un estat del benestar avançat, s’hagi de recórrer, aprofitant èpoques nadalenques, a la caritat i a un show televisiu de 15 hores per tocar la fibra i recaptar alguns diners per investigar malalties, ja sigui la leucèmia, la sida, les malalties del cor o, com toca enguany, els mals mentals greus. Espero que l’edició d’enguany, a més de per recollir fons, serveixi per combatre l’estigmatització que pateixen aquests malalts.

  Però al meu entendre les iniciatives solidàries haurien de tenir a veure amb qüestions més llunyanes, en les que els nostres poders poders públics no hi poden tenir una implicació tan directa, o assumptes menys transcendents i més cívics que la investigació sanitària. Són els nostres impostos els que haurien de sufragar aquesta mena d’investigacions i l’atenció als malalts i les seves famílies. No la bona voluntat de la gent en època nadalenca. Tot plegat em recorda una mica al que passava abans que hi ha hagués seguretat social, quan les pensions, subsidis o assegurances depenien només de la caritat, de la generositat i el bon humor de la gent. I això no pot ser. Si amb el que ja paguem no n’hi ha prou per arribar a tot arreu, potser el sistema o les prioritats de despesa del Govern s’han de revisar.

  En tot cas, el diumenge, a primera fila agafant el telèfon, apareixeran per televisió molts polítics que, en campanya, no fan més que prometre rebaixes d’impostos a tort i a dret o famosos que fan les mil-i-una per no pagar-ne ni un o fer-ho a Andorra. Però això, ja m’ho permetreu, jo m’estalviaré veure-ho.

  2 Comentaris
  Compartir:

Bloc publicat amb Wordpress

© Tots els drets reservats

Capçalera: Guillermo Varela - Disseny: Daniel Solana - Programació: Rodrigo Díez Villamuera